I si no hi hagués hagut franquisme?
Joan-Lluís Lluís publica ‘Jo soc aquell que va matar Franco’, premi Sant Jordi
Joan-Lluís Lluís té obres amb diversitat de registres. Existencialistes com Aiguafang; mítiques com Les cròniques del déu coix; llegendàries com El dia de l’ós; aventureres com El navegant, o divertiments com Xocolata desfeta, una mateixa història contada de 123 maneres distintes. Ara prova la novel·la supervendes, pròpia del premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (Proa), on s’imagina que Franco entra a la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler i, quan guanyen els aliats, es refugia a un poble de Catalunya, on el troba el protagonista de la ficció, una ucronia que l’autor considera com una “venjança literària” sense cap incidència sobre la realitat però que, una vegada tancat el llibre, obliga el lector a pensar una Catalunya sense franquisme i sense la seva herència. Entre d’altres, en la llengua.
Joan-Lluís Lluís, nascut el 1963, es va criar al Voló, Ceret i Perpinyà, i el camí més fàcil per a ell era, si volia dedicar-se a escriure, fer-ho en francès. “Tot va canviar –diu– quan em vaig adonar que el sud de França era també el nord de Catalunya. El meu pare era fuster, d’una família transfronterera, que anava i venia segons èpoques històriques i necessitats econòmiques. La meva mare, nascuda al Principat, feia neteja de cases. Amb ella vaig deixar de parlar català molt petit, com feia tothom a la meva generació. Ella ens parlava en català, però nosaltres li responien en francès, l’idioma que parlàvem entre els germans. El català estava molt mal considerat, era una llengua que només servia per parlar de coses de casa, així que fins als vint anys només vaig parlar català amb el meu pare. Als 16 anys, al liceu de Perpinyà, un professor feia classes una hora a la setmana sense cobrar, segons oferia l’administració. Em vaig apuntar i amb ell vaig descobrir que la llengua catalana anava més enllà, que existien diccionaris, una gramàtica, unes regles d’ortografia, una sintaxi, com el francès. Tot això jo ho ignorava totalment i vaig descobrir també que hi havia llibres. Vaig sentir que em faltava una part de mi mateix, un sentiment molt fort d’inacabament, que hi havia una part de mi, de la meva història, de la meva família, de la llengua que sabia una mica i que m’havien amagat, que m’havien dit que no existia. A partir d’aquí vaig decidir que volia recuperar aquesta part de la meva persona. Va ser un procés. Des dels tretze anys jo volia ser escriptor en francès i em vaig adonar que si volia ser escriptor ho havia de ser en català per coherèn-
cia interna, sense dir-ho a ningú”.
Joan-Lluís Lluís llegia “exclusivament en llengua francesa: la literatura catalana la vaig descobrir molt tard. La primera obra va ser Invasió subtil, de Pere Calders, als 19 anys i em va costar molt acabarlo, perquè tenia molt poc vocabulari”. L’autor diu que el Vallespir és una terra molt desconeguda, “on el català s’està morint, com a tot el territori”.
Des del punt d’autonomista, Gaziel posava l’exemple del menyspreu a les llengües de l’Estat espanyol amb l’ exemple d’un català que, quan parlava català, un castellà el renyava: “¡Habla español!”, i ell contestava: “Però si ja hi estic parlant”. Joan-Lluís Lluís arrrufa el nas: “Miri, jo no soc espanyol, tinc papers francesos, i parlo català, aquesta és la demostració que es pot ser català sense ser espanyol”.
Jo soc aquell que va matar Franco no és un llibre en clau del que passa avui. “Hi ha un moment que els que remenen les cireres als anys quaranta –Churchill, Roosevelt i, en segon pla, De Gaulle– semblen cínics, però ja deia Nietzsche que ‘L’Estat és el més fred dels monstres freds’. Hi ha qui ha vist en la displicència dels caps d’Estat, permetent que Franco governés, el mateix cinisme de la UE permetent que hi hagi presos polítics a Espanya, però vull deixar clar que la novel·la no està escrita en clau d’actualitat. És una novel·la sobre un noi absolutament oposat a qualsevol posició militar. És un noi borni, que viu en un món eteri de diccionaris i lectures del Canigó, Folch i Torres o el comte Arnau, les obres que menys toquen de peus a terra i que en cert moment, quan els avions franquistes maten la seva nòvia, decideix adaptar-se a la realitat del franquisme i lluitar contra ell. Un personatge existencialista, sartrià, que assumeix la seva pròpia llibertat”.
Joan-Lluís Lluís, que treballa per a la Generalitat a Perpinyà, quan se li demana per què no hi ha consciència crítica entre els escriptors catalans, respon que “té una explicació molt fàcil. Catalunya no es un país normal i la crítica necessària que hauria d’existir es troba en suspensió. Pujol ens va fer creure que hi havia un equilibri, però aquest equilibri era una fantasia. Aquesta crítica actuarà quan Catalunya tingui un Estat independent i tot depengui només de Catalunya. Mentre hi hagi un país que aboqui una part de la seva energia a matar o residualitzar la llengua i la cultura catalana, trobo que és comprensible que aquells que poden emetre crítiques cap a Catalunya prefereixin preservar-les. Jo és el que faig. Hi ha coses que no dic en públic, que penso i em sap greu no dir-les, però entenc –potser m’equivoco– que hi ha coses més greus per jutjar si la Conselleria de Cultura fa bé les coses, per exemple”.
“El català estava molt mal considerat: només servia per parlar de coses de casa”
“Fins al 16 anys no vaig descobrir que el català tenia diccionaris i normes, com el francès”