Insòlit Monk manouche
L’escola catalana de jazz manouche no és una exageració valorativa ni, per descomptat, una invenció conceptual. Esdeveniments com els cicles que es fan anualment, per exemple, a l’Hospitalet de Llobregat o la proliferació d’instrumentistes que fa anys que s’han inclinat per aquesta mena de jazz gitano deutor de Django Reinhardt són dues evidències incontestables.
Un cas bastant paradigmàtic que reflecteix també caràcter sovint personal d’aquesta afició és l’aparició d’un disc com Valentí Moya meets Monk, concebut i creat per iniciativa de l’empresari i aficionat belga Hans Kusters. Publicat en un dels seus segells discogràfics, l’obra del guitarrista barceloní Valentí Moya reflecteix el seu art avesat a variats escenaris estilístics tot i que amb una incidència expressa en el regust manouche. Tot i això, l’element excepcional de l’obra és la matèria primera sobre la qual ha incidit la seva perícia instrumental, alguns dels incunables més gloriosos de Thelonious Monk. I no només això, sinó que l’aproximació a aquest material està feta amb el fill del mític jazzman, Thelonious Monk jr. El resultat és plausible i atractiu, i temes com Teo, Blue Monk, Let’s cool one o Epistrophy sonen amb una dimensió airosa i assequible per a l’orella exigent. Col·laboracions puntuals de Gemma Abrié, Marc Mezquida o especialment per la temàtica, de l’acordionista Edurne Arizu ajuden amb mesura el magnífic acostament de Moya i Monk fill, en què dos temes del mateix guitarrista, Always know i Honesty, no desmereixen.