Tot un senyor ben modern
Pompeu Fabra era tot un senyor, i aquest aspecte ho amarava tot. Si parlava d’ell mateix, deia que era “un home gris, sense relleus, sense biografia”. Però això era una cuirassa o, com diríem avui, postureig. D’aquesta manera creixia encara més als ulls dels admiradors.
Com explica Mila Segarra en la seva biografia, quan Manuel Azaña va visitar Barcelona, el president de la República es va sorprendre que Fabra –“el gramático”– fos més aplaudit que ell. I el mestre li va respondre: “La llengua catalana és molt important, i jo represento la llengua catalana”.
La gent del carrer coneixia Fabra i l’estimava. En el trajecte amb tramvia des de casa seva, a Badalona, fins a Barcelona, aprofitava per demanar als passatgers com deien una cosa determinada, i ho apuntava en una llibreta. Era un ídol popular, que sabia nadar i guardar la roba. Diuen que feia fer els paperots als altres, com ara a Nicolau d’Olwer i fins i tot a Josep Carner, i ell es reservava el paper del que donava consol a l’afectat, encara que l’ordre l’hagués donada ell mateix.
En les discussions normatives amb Antoni M. Alcover, el mossèn s’exaltava i s’enfadava, mentre que Fabra mantenia la contenció i les formes. L’actitud i els arguments de Fabra van acabar desmuntant Alcover, que el va anar a trobar per “fer les paus”.
Diuen que Fabra es delia pels pastissets que menjaven a l’IEC. Davant de tanta elegància i saber fer, no és estrany que, quan veia Joaquim Ruyra endraparlos amb les ungles brutes, se li passés la gana, explica Pla en l’homenot dedicat a l’escriptor.
Un dels vessants poc coneguts del mestre va ser la seva gran afició a l’esport. Com a bon lletraferit, era un gran excursionista, però quan va viure a Bilbao es va aficionar a la pilota basca, i quan va tornar a Catalunya es va dedicar al tennis. Un home del seu temps, molt allunyat de la imatge dels eclesiàstics, tan presents en la història de la filologia catalana, el 1912 ingressa a la secció de tennis del FC Barcelona, el 1914 és un dels fundadors del Badalona Lawn-Tennis i el 1926 és nomenat president de l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya.
Un noucentista de cap a peus.