Victòria perpetrada
El Barça va fer un partit a Eibar que perpetrat per Gerardo Martino hauria desfermat la ira del barcelonisme més susceptible i/o purista. És un dels avantatges de disposar d’Ernesto Valverde, entrenador que té la benedicció adequada i a qui no acompanya la típica cèl·lula de rondinaires que amenacen amb el suïcidi col·lectiu cada vegada que l’equip treu la pilota llarga sense solta ni volta, pressionat pel rival. El partit del Barça ahir va ser dolent. Demèrit seu i mèrit d’un bon Eibar, que va saber incomodar el seu adversari i el va forçar a treure la pilota del darrere sense la finesa a què ens té acostumats. Des del punt de vista blaugrana, el que és important és que partits d’aquest nivell futbolístic tan baix siguin l’excepció i no la norma (no estem a favor de la puntada a seguir, però som condescendents amb la seva pràctica en camps com Ipurua) i, per damunt de tot, que el seu resultat final sigui la victòria, únic argument per justificar-los. Hi ha un tòpic que diu que les Lligues es guanyen en camps així. Diguem més aviat que és on es perden. Repasseu l’última.
De vegades, per saber a quin nivell ha estat el Barça, n’hi ha prou d’efectuar un senzill exercici de ficció. Consisteix a imaginar quin hauria estat el resultat si Messi hagués jugat amb la samarreta dels altres. Uns
De cara al partit de Londres només balla un lloc, el que ahir va ocupar un decreixent Paulinho
segons de meditació i... no cal dir res més.
L’equip de Valverde haurà de millorar les seves prestacions aquest dimarts a Londres contra el Chelsea. Ho saben al vestidor blaugrana i qualsevol persona aficionada al futbol. A Ipurua es tractava de guanyar com fos. A Stamford Bridge jugant a guanyar sense més sofisticació probablement no n’hi haurà prou.
Sobre l’alineació de dimarts sorgeix una pregunta: “Repetirà Valverde el mateix onze?” Sembla que només balla una plaça, la que ahir va ocupar Paulinho. El brasiler va ser fitxat per a partits com els del Chelsea, però paradoxalment ha arribat a aquest tram de la temporada sense la potència amb què va irrompre quan va arribar, tan valuosa llavors. Les alternatives són Aleix Vidal, André Gomes i Dembélé. Si l’hi pregunten als defenses del Chelsea, probablement preferirien evitar l’extrem francès.