El Chelsea i la genuïna rivalitat
La magnitud d’una rivalitat en el futbol es mesura essencialment pel nombre d’episodis que es mantenen en la memòria. No fa tant, el Barça es va enfrontar en tres grans ocasions al Manchester United: semifinals (2008) i finals (2009 i 2011) de la Lliga de Campions. Tot i que el Manchester United era la màxima expressió del futbol anglès, aquells partits no van definir una rivalitat especial. A l’últim capítol de l’època Ronaldinho, el Barça va sortir eliminat a Old Trafford, abans de concedir 19 punts d’avantatge al Reial Madrid en la classificació final de la Lliga. Les finals de Roma i Londres van servir més per definir la llegenda del Barça de Guardiola que per recordar l’oposició de l’equip anglès. Una altra cosa ha estat el contenciós que ha mantingut amb el Chelsea.
Al contrari que el Manchester United, el Chelsea és un gran de nou encuny del futbol. Va tenir bons anys en la dècada dels cinquanta, millorats a la següent per aquell equip cultivat al swinging London. Eren els dies de Peter Osgood, Alan Hudson, Peter Bonetti i Charlie Cooke, el sensacional escocès que desgraciadament mai no va estar al radar de famosos del futbol europeu. Després, el declivi i la reanimació amb l’italià Zola. Al Chelsea li ha canviat la vida fa poc. El 2004, enmig d’una fallida econòmica que n’amenaçava la supervivència, el va adquirir l’empresari rus Roman Abramovich, l’home que va anunciar un canvi d’època en el futbol mundial. Des d’aleshores, els diners d’oligarques, xeics i banquers s’han fet amb el poder.
En termes històrics, el Chelsea sembla poca cosa. Des de la perspectiva actual, té tot el dret a sentir-se gran. Ha guanyat diverses edicions de la Premier i disposa d’una Copa d’Europa a la seva vitrina. Si alguna cosa l’ha caracteritzat en aquests últims 14 anys ha estat la seva saga d’enfrontaments amb el Barça. Això sí que ha estat una rivalitat en tota regla, renovada aquesta temporada per l’eliminatòria de vuitens de final que començarà dimarts a l’estret estadi Stamford Bridge.
Per què és una rivalitat transcendent? Perquè el grau de noms i episodis memorables és superlatiu: el gol amb la punta del peu de Ronaldinho a Londres, el marcatge d’Asier del Horno a Messi, el cinisme de Mourinho, que va qualificar de teatre la pallissa que va rebre el jugador argentí, Ovrebbo, el penal fallat per Messi en les semifinals del 2012, el gol de Fernando Torres al Camp Nou i, per sobre de qualsevol altre moment, el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, un instant que va transcendir al futbol.
És difícil pensar en un equip que li hagi donat més problemes al Barça, una consideració que ressalta l’enfrontament que s’acosta. Durant aquest període, el Chelsea s’ha caracteritzat per l’aspror, el vigor competitiu i una destresa defensiva que ha exigit esforços colossals del Barça, no sempre amb èxit, per cert. A diferència de la majoria dels equips anglesos que s’ha trobat pel camí en els últims anys, el Chelsea ha estat qualsevol cosa menys ingenu.
En la seva versió actual, el Chelsea semblaria un equip més accessible que de costum. No és cert. Conte és un entrenador capaç, exigent, amb prou idees i jugadors com per reprendre una rivalitat de primer ordre a Europa, i encara més després de les febles actuacions del Barça contra l’Espanyol, l’Alabès i l’Eibar.
Si la història ens diu alguna cosa, la nova edició del Chelsea-Barça promet els noms, els episodis i les polèmiques de les temporades anteriors. És a dir, el cim de l’autèntica rivalitat.
El nivell de noms i episodis memorables en els encreuaments entre Chelsea i Barça és superlatiu