"Trump és estúpid, no li interessa ningú més que ell"
Michael Wolff, periodista, publica ‘Fuego y furia’
Ximple, amoral, ignorant, inútil i capritxós. Aquests són els grans trets del retrat que el periodista Michael Wolff (Nova Jersey, 1953) fa del president dels Estats Units al llibre
Fuego y furia. En las entrañas de la Casa Blanca de Trump
(Península): tota una bomba editorial i política que allà ja ha venut uns dos milions d’exemplars i ara es publica a Espanya. El dibuix de Wolff i les seves fonts llança vistosos contrastos sobre el protagonista, que va de mascle i menysprea les dones, però davant d’homes com Vladimir Putin se sent humiliat. I sent l’home més poderós del món, s’ha convertit en un empestat –creu l’autor– fins i tot per als qui busquen créixer a l’ombra del poder.
Creu que Trump és una mala persona?
Bona pregunta. No me l’he plantejat mai d’aquesta manera, i m’inclino a no jutjar. Però diria que ell és un home sense escrúpols. Un home totalment centrat en els seus propis desitjos i necessitats. En aquest sentit, la sociopatologia de Trump és clara: no li interessen els altres.
I amb el poder que té, això no el converteix en un home extremament perillós? Sí, potencialment. Però d’altra banda es tracta d’una persona a qui no li interessa fer servir el poder. No persegueix aconseguir coses bones ni tampoc dolentes. No és algú que tingui una agenda, amb les seves coses bones i dolentes. És un home preocupat únicament per la seva satisfacció.
I diria que, a part de tenir visió per als negocis, és una persona intel·ligent? O, com es diu al seu llibre, més aviat un estúpid? No em sembla un visionari dels negocis. De fet, ha estat un empresari bastant nefast. I no, no és gaire intel·ligent. No seria desgavellat dir que és bastant estúpid. D’altra banda, no sent cap desig d’aprendre coses. No té curiositat intel·lectual. Ni disposició i habilitat per absorbir i internalitzar informació. La veritat és que no sap res.
Abans de les eleccions, Trump era una amenaça poc creïble: com la bomba atòmica. Però l’amenaça es va complir. I ara té el botó vermell d’aquella bomba. El veu capaç d’utilitzar-lo sota pressió? En certa manera, el botó és una metàfora. Visualitzem el president Trump prement el botó i veiem que es desplega l’arsenal nuclear. Bé, això no passa així realment. Per llançar armes nuclears o iniciar una guerra menor, cal mobilitzar tot el Govern. I això requereix articular unes estratègies, analitzar i revisar unes dades, i assolir un consens entre els membres de les institucions governamentals. Res d’això no encaixa en les capacitats, el temperament i els interessos de Donald Trump. Així que la resposta és no; no crec que ell pugui prémer el botó. Referent a això, probablement George Bush era un president molt més perillós.
I entre els innombrable problemes i incidents de l’Administració Trump, quin diria que és el més greu? Probablement, la falta de creure en l’habilitat del Govern per resoldre aquests problemes. Aquesta és una de les raons per les quals Trump va arribar a president: ens vam rendir respecte a una possible lògica del Govern i com a resultat tenim la il·lògica de Donald Trump. És com si, veient que la lògica no funciona, ens conforméssim amb tot el contrari. I això, el contrari, és una absència de lògica.
Això parla d’un país que ha caigut molt baix en termes de racionalitat, oi? Efectivament. Hem donat el càrrec més alt del país a una persona que clarament no sap què fer-ne. I que té poc interès en el càrrec.
Creu que hi ha una química especial entre Trump i Putin, a part de la seva tendència comuna a l’abús de la postveritat? No. A Trump li agradaria que hi hagués una certa química entre tots dos; li agradaria tenir l’aprovació de Vladimir Putin. Però crec que el decep no haver aconseguit aquesta aprovació. En les ocasions en què va visitar Rússia, ell esperava que Putin el rebria amb els braços oberts, i també l’oligarquia. No va ser així. I aquell rebuig va ser dolorós per a ell. Des d’aleshores, ha continuat buscant aquesta aprovació. I és que a Trump li agradaria ser un oligarca. Ha intentat viure així, però no és tan ric com ells. És, en tot cas, com un oligarca de baixa categoria.
Vostè el descriu com un nen, igual que molts dels personatges del seu llibre. Però cal diferenciar. Aquest no és un llibre de les meves impressions de Trump, sinó de les impressions dels més propers a ell: dels més alts càrrecs de la Casa Blanca. I realment cadascuna d’aquestes persones em va dir que ell es comporta com un nen. Amb la qual cosa volien dir que, igual com una criatura, Trump se centra únicament en la seva necessitat de gratificació immediata.
Això de l’entorn de Trump sembla una mica relatiu, ja que gairebé cada mes hi ha dimissions, destitucions o cessaments a la Casa Blanca i voltants. És sostenible tanta inestabilitat? Deixi’m delinear la situació. La majoria de presidents assumeixen el seu comandament envoltats d’un cercle íntim d’assessors. Persones de confiança que el president ha conegut durant bona part de la seva carrera política o, com a mínim, al llarg de tota la campanya, que dura de tres a quatre anys. Són assessors que creuen en l’home que és el president. Tot i això, gairebé tots els
“A Trump no li interessa res ni ningú més que ell; no vol aprendre coses; sí, és estúpid”
“Ningú no vol treballar amb Trump, sembla que això només pot fer-te malbé la carrera”
“Ell diu que anar-se’n al llit amb les dones dels amics fa que valgui la pena viure”
que van entrar a la Casa Blanca amb Trump el 20 de gener del 2017 tenien molt poca experiència amb ell. Així que des d’aquell dia no només es tractava de fer funcionar el Govern, sinó d’aprendre qui era Donald Trump. Això va ser un drama terrible durant el període inicial. I totes aquelles persones van arribar a la conclusió que allò no era el que havien imaginat. I així, en els set primers mesos hi va haver una quantitat de sortides com només s’acostuma a veure al final d’un primer mandat. Ni tan sols se sap gaire bé qui són els que entren i surten. Però hi ha un problema més estructural, i és que a hores d’ara ningú no vol treballar amb Trump. Fins ara, si un entrava a la Casa Blanca, això era bo per a la seva carrera. I avui sembla que si treballes amb Donald Trump això només et pot perjudicar. Després d’un primer any com a president, els seus assessors d’un rang més alt són una jove de 29 anys anomenada Hope Hicks, que abans d’arribar allà era relacions públiques al sector de la moda, i un altre de no gaire més gran, Stephen Miller, (32 anys), a qui fa poc Steve Bannon descrivia com “el meu mecanògraf”.
Tenint en compte això i tota la resta, creu que Trump arribarà al final del mandat? La valoració més raonable que he sentit sobre això és la de Bannon. Segons ell, hi ha un 33,3% de possibilitats que l’impugnin, un altre 33,3% que dimiteixi a l’ombra de la 25a esmena, relativa a la incapacitat d’un president, i un altre 33,3% que arribi al final del mandat. Però hi ha 0% de possibilitats que aconsegueixi un segon mandat i, així mateix, un 0% que busqui aconseguir-lo.
Però s’ha dit que sí que es presentarà a un segon mandat.
No seria gaire lògic. Perquè no és una feina en què aspiri a aconseguir més coses. Ell ja ha tret el que volia de la presidència; el seu objectiu declarat era convertir-se en l’home més famós del món, i aquesta meta ja l’ha assolit.
Donald Trump és un faldiller incurable?
Sí. Aquesta és la motivació central de la seva vida... I de la seva carrera, que, de fet, ha transitat pel món faldiller: des dels concursos de bellesa a les agències de models. També va tenir una línia aèria i quan algú li va preguntar per què invertia en un sector així, ell va respondre que per les hostesses. En una altra ocasió li va dir a algú que el que realment fa que la vida valgui la pena és ficar-se al llit amb les dones dels teus amics.
I en el seu cas això és un flanc feble o bé, després de tot el que hem vist i sentit, una cosa així ja està descomptada? Hem arribat tan lluny i és tot tan sorprenent... En principi, no hi va haver ningú a cap part del món que no pensés que allò que va dir d’“agafar el cony” a les dones posaria fi a la seva candidatura. I, tot i això, va guanyar les eleccions. No ho sé... Steve Bannon em va dir que el blanc final de la famosa campanya #MeToo –desfermada a Hollywood arran de l’escàndol Weinstein– era Donald Trump. Ho veurem.