Elogi de la confortabilitat

EL 9 de gener del 2016, Artur Mas va reunir el consell executiu de CDC per comunicar-los de viva veu que havia decidit deixar pas a un altre candidat del partit al capdavant de la Generalitat, atès que la CUP li negava el seu suport. Com Carles Puigdemont ara, també Mas se sentia el guanyador moral d’unes eleccions, però la realitat el va posar davant del mirall sense que li tornés el seu rostre. En el seu discurs als quadres del partit va dir que s’havia adonat que formava part més del problema que de la solució, i que la renúncia tenia un benefici molt gran, que era necessari valorar per sobre de qualsevol altre, sobretot per no posar en risc el resultat electoral.

Vint-i-cinc mesos després, seria lògic que Puigdemont s’apliqués la mateixa recepta, pels mateixos motius que llavors. S’entén que busqui una sortida honorable tant en el terreny personal com en el polític. Però sabent que hi ha poc marge per als invents, ja que els tribunals podrien malmetre de forma immediata solucions que descosissin el marc legal. Buscant a les hemeroteques, també fa dos anys es parlava que Mas seria l’ariet extern del procés sobiranista i s’especulava amb un vestit polític fet a mida de la nova realitat. Tot i això, a l’hora de la veritat, la dignitat que se li ha conferit és la d’expresident, que preveu la llei, per més que s’hagin tingut en compte les seves opinions. Almenys en els primers mesos.

Puigdemont va fer un vibrant discurs al Parlament durant la seva presa de possessió, que encara ressona en els murs de la Cambra: “No són èpoques per a covards, ni per a temorosos, ni per a fluixos de cames, ni per resignar-se en la confortabilitat”. El resultat de tanta gallardia és un país sense grans empreses ni bancs, sense autogovern ni institucions. Ara tocaria prudència, intel·ligència i sentit comú. I una mica de confortabilitat, que no hauria de ser una resignació, sinó una autoexigència.