Els temes del dia
El diari reflexiona sobre els reptes de seguretat que ha d’afrontar Europa i també aborda el preocupant retard en el procés de maduració dels joves avui dia.
ENTENEM per adolescència el període vital que ve després de la infantesa i comprèn des de la pubertat fins al desenvolupament complet de l’organisme. Per definició és una època de canvi i per tant de crisi, en la qual l’ésser humà viatja des d’una etapa inicial en què depèn dels seus progenitors, fins a una altra en la qual ja pot assumir el paper de persona adulta i obrar amb autonomia.
Encara que aquest període temporal varia en funció de les diferents cultures –no és el mateix l’adolescència en una tribu de la selva amazònica que en una societat avançada–, hi ha cert consens a situar-lo entre els 10 i els 19 anys. Si més no aquest és el marc establert per l’Organització Mundial de la Salut. Malgrat això, i atesa l’evolució de la societat occidental, un estudi recent proposa d’ampliar l’etapa de l’adolescència, començant-la també als deu anys, però allargant-la fins als 24. I, en conseqüència, suggereix estudiar les reformes legals que resultin pertinents.
A primera vista, sembla paradoxal que en una època en què els adolescents, estimulats per les noves xarxes de comunicacions, experimenten un despertar vital i sexual més primerenc, es proposi d’allargar la durada d’aquest període. Més aviat semblaria que el que comença més aviat s’ha de consolidar més aviat, i no pas més tard. Però, tot i això, es donen circumstàncies que abonen aquesta proposta d’extensió de l’adolescència. Per exemple, l’allargament dels processos formatius acadèmics, les dificultats per accedir al mercat laboral, la prolongada permanència en el domicili patern, l’ajornament dels matrimonis –la mitjana d’edat a Espanya se situa en els 35 anys per als homes i en els 32 per a les dones (nou més tard que el 1975)– o la consegüent dilació de la paternitat.
A més d’aquests factors, diguem-ne estructurals, n’hi ha d’altres de tipus psicològic i cultural, que conviden a la reflexió. Perquè aquests joves que prorrogaran l’adolescència han crescut de vegades entre les coordenades del joc, de l’hedonisme, de cert narcisisme i de la satisfacció immediata dels desitjos. La vida adulta requereix quelcom més que el cultiu d’aquestes preferències: requereix esforç, fermesa i capacitat de resistència. I aquestes eines s’han d’adquirir en el període formatiu central, que és l’adolescència.
No tindria sentit resistir-se a aquesta ampliació de l’adolescència. Però seria bo que en el seu transcurs els joves experimentessin, al costat de les últimes comoditats de la dependència, els primers rigors de l’edat adulta. Només així s’armarà degudament els adolescents perquè afrontin bé les exigències vitals.