On és el PSOE?
El PSOE fa mesos que està més pendent de les seves lluites internes que de presentar un projecte sòlid als ciutadans. Ha passat de puntetes sobre la crisi catalana i veu com Ciutadans li comença a disputar el segell d’alternativa
Els socialistes estan més pendents de les seves lluites que de presentar un projecte. Han passat de puntetes sobre la crisi catalana i Ciutadans apareix més com a alternativa.
Però, i el PSOE? On és el PSOE? La batalla pel control del centredreta entre el PP i Ciutadans i el conflicte català ocupa tota l’atenció mediàtica de la vida política espanyola. I el principal partit de l’oposició sembla que ha adoptat el paper de l’ós letàrgic en un procés d’hibernació, esperant moments millors per treure el cap del cau. La celebració dissabte del comitè federal ha estat una de les poques oportunitats que s’ha donat Pedro Sánchez per fer-se sentir. Després de la profunda crisi que va viure el seu partit amb la seva defenestració i el seu posterior retorn al poder, Sánchez sembla més pendent de posar ordre en el partit socialista que de construir un discurs cap a l’exterior. Així, la gran novetat del comitè federal de dissabte passat va ser l’aprovació del nou reglament intern del PSOE que en el fons suposa atorgar més poder al secretari general i a les bases en detriment dels tradicionals òrgans de representació. El focus per al PSOE és alinear el partit amb la direcció i evitar futurs cops de mà dels barons. No va ser casual que al comitè no assistissin quatre dels set presidents autonòmics del partit: Susana Díaz (Andalusia), Ximo Puig (Comunitat Valenciana), Javier Fernández (Astúries) i Francina Armengol (les Balears), i només un dels altres tres, Guillermo Fernández Vara (Extremadura) es va quedar a la votació, ja que se’n van anar abans Javier Lambán (Aragó) i Emiliano García Page (Castella-la Manxa).
Deliberada o no, certament l’estratègia del PSOE a la crisi amb el govern de Catalunya ha estat la de fer seguidisme del PP de Mariano Rajoy, tot i disposar del PSC, amb una forta implantació a Catalunya i amb un Miquel Iceta amb possibilitats d’obtenir un més bon resultat que el del popular Xavier García Albiol. Els socialistes van optar per una estratègia conservadora de cedir el protagonisme al Govern en el seu pols amb la Generalitat, tant si sortia bé com si sortia malament, i evitar terceres vies que els poguessin implicar rebuig entre els ciutadans espanyols. Res d’experiments a Catalunya: el PSOE al costat del Govern i ja hi haurà altres temes per marcar distàncies. Però a l’hora de la veritat, Podem i Ciutadans han acaparat molt més protagonisme en les sessions de control al Govern al Congrés que els mateixos diputats socialistes. I la pregunta s’ha fet pertinent: On és el PSOE?
Si anem a l’estimació de vots que fa el CIS, la conclusió és que el PSOE està pràcticament on estava en les eleccions de juny de 2016. Llavors va obtenir el 22,7% dels vots i l’últim sondeig de gener, el CIS troba el seu suport en el 23,1% dels enquestats. En aquests dos anys ha arribat a caure a 19,9% en plena crisi pel lideratge del partit a l’abril del 2017 i a pujar al 24,9% al juliol d’aquest mateix any amb la tornada de Sánchez al lideratge del partit. Aquests vaivens l’han deixat pràcticament al mateix lloc i no s’ha aprofitat de la caiguda del PP, que ha passat del 33% que va obtenir el 26-J al 26,3% que ara li dona el CIS. El que sí que s’ha sabut aprofitar de la caiguda del PP ha estat Ciutadans, que ha passat del 13% obtingut en les últimes generals al 20,7% que ara li pronostica el CIS. És a dir, als socialistes els ha sortit un seriós competidor en el seu afany de reconquerir el poder. La fi del bipartidisme té aquestes coses. El PSOE i el PP s’han anat alternant al capdavant dels governs d’Espanya aprofitant el desgast del partit que manava. Més que pels seus mèrits, l’alternança ha vingut més marcada pel descrèdit i el cansament del president sortint. Així Aznar va destronar González, Zapatero a Aznar i Rajoy a Zapatero. Ara ja no hi pot haver aquesta alternança perquè en cas que a Rajoy li arribés la seva hora (que també està per veure), Sánchez ja no és l’única alternativa. A la seva dreta té un Rivera que va creixent i a la seva esquerra un Podem, que amb forta implantació a moltes comunitats amb les seves pròpies marques, no és la IU d’Anguita. Per tot això, el PSOE ja no pot esperar que el Govern li acabi caient de l’arbre com una fruita madura. És qüestió de recuperar la iniciativa.