Feminisme i llenguatge
Antoni Puigverd entra en el debat sobre la necessitat o no de feminitzar el llenguatge. I argumenta que “el fre gramatical troba un poderós correlat a l’escola i als mitjans. S’aprèn no la llengua, sinó el que els gramàtics decideixen que és la llengua. Si acordéssim feminitzar el llenguatge, no seria més artificial que imposar les conjugacions dels verbs irregulars”.
Fugint de l’enèsima guerra lingüística del nostre temps (he escrit ja massa inútils articles sobre aquesta derrota anunciada), m’agradaria referir-me al moviment femení #MeToo, a la llum dels savis i suggestius estudis de la professora Erika Bornay, novel·lista i historiadora especialitzada en la representació de la dona en les arts plàstiques. En un dels seus assajos més brillants, La cabellera femenina (Càtedra), estudia el protagonisme que la cabellera ha tingut en la representació de la feminitat i en la construcció dels arquetips de dona. La medusa amb els seus cabells de serp, paralitzants i destructors; Maria Magdalena amb l’opulenta cabellera, alhora eròtica i púdica; les metàfores relacionades amb el color: l’or de les rosses, el foc de les pèl-roges, la nit dels cabells negres...
Un dels mites fundacionals de la feminitat és Lilith, descrita en alguns textos hebreus com la primera dona d’Adam. Dante G. Rossetti, el més famós dels decadentistes anglesos, la va representar abstreta davant del mirall, recreant-se en l’acció de pentinar-se, absorta en el seu espai íntim, indiferent a l’exterior. Goethe també es va interessar per aquest arquetip. Faust pregunta a Mefistòfil per Lilith, i el diable respon: “Protegeix-te de la seva bella cabellera, que li confereix una llum única. Si amb ella subjecta un home, no el deixa pas anar fàcilment”.
La cabellera simbolitza el poder de la dona, sospitós per definició. Un poder que subjuga, perverteix o atrapa les masculines víctimes. Aquesta visió s’ha manifestat de diverses maneres per descriure un poder diabòlic del qual cal protegirse: el mite de la dona fatal. La dona com a serp voraç, com a escurçó, com a boa constrictor. Devoradora d’homes.
Publicitat, televisió i cultura de masses segueixen apostant per l’arquetip de la dona fatal, encara que avui amb atributs més agressius, fins i tot sadomasoquistes (sigui per al domini; sigui per la submissió: Ombres de Grey). Però aquest arquetip conviu ara amb les que són descrites com les gorgones contemporànies (els més bàrbars usen el terme feminazi).
Si Medusa i les gorgones tenien, en la mitologia grega, un cos monstruós del qual destacava l’ondulant cabellera de serps vives, les feministes de tercera generació apareixen en el teatre mediàtic contemporani com la llibertat esdevinguda serp. Redoblen esforços per aconseguir l’efectiva igualtat en tots els camps. Competeixen en tots els fronts laborals, mediàtics, culturals; i exigeixen la correcció immediata de qualsevol desigualtat. Algunes d’ elles fins i tot decideixen no tenyir-se els cabells i llueixen desa complexada ment la cabellera blan caper reforçar la seva oposició a la dona objecte. S’entesten en batalles per al control del poder. Batalles en què és inevitable relliscar. La batalla per la igualtat no és un joc d’esgrima: implica suor i pols. On és més fàcil relliscar i ser objecte de caricatura és en el combat per al control de la gramàtica. “Portavoza”, va dir una jove política al Congrés i el cor benpensant se’n va riure amb goig indissimulat. Gairebé ningú no va recordar com va ser de fàcil, en castellà, passar de modista a modisto, per fer suportable als homes un ofici tòpicament femení (en català també es diu, però l’IEC propugna “el modista”).
Sostenen molts lingüistes que les costures d’una llengua no poden ser forçades ideològicament. Aquesta afirmació és falsa. La gramàtica consisteix, precisament, a aixecar un mur de contenció per frenar o contenir l’evolució de les llengües, ja que d’una altra manera constantment farien mudança: els nostres avantpassats llunyans van passar, sense solució de continuïtat, del llatí a les romàniques. El fre gramatical troba un correlat poderós a l’escola i als mitjans de comunicació. S’aprèn no la llengua, sinó el que els gramàtics decideixen que és la llengua. Si ens poséssim d’acord a feminitzar el llenguatge, no seria més artificial que imposar les conjugacions de verbs irregulars.
És fàcil fer acudits sobre el llenguatge de les feministes. El políticament incorrecte no va mai gaire més enllà de la broma masclota i de la provocació burlesca. En canvi, ningú, excepte el conservadorisme extremat, no s’atreveix a discutir la deriva ideològica d’una part del feminisme, la que qüestiona el concepte d’allò natural per propugnar el predomini absolut i exclusiu d’allò cultural. Ideologia de gènere. Darrere d’aquesta cosmovisió (que està penetrant per osmosi malgrat que no hi ha gaire consciència de les seves implicacions ètiques), avança una visió omnipotent de l’ésser humà. La ideologia gender és parenta d’un relativisme ètic que idealitza tota forma d’innovació moral pel simple fet de ser desitjada, sigui la gestació subrogada, la clonació humana, l’enginyeria genètica o l’úter artificial. Els humans han esdevingut déus.
La ideologia de gènere no propugna la igualtat dels éssers humans, sinó, en realitat, el triomf del desig del més fort. I és que, si tots els humans som déus, inevitablement, el que tingui més poder genètic, econòmic i cultural imposarà a la resta la seva jerarquia a l’Olimp.
Feminitzar el llenguatge no seria més artificial que imposar les conjugacions dels verbs irregulars