Déu, armes i gais, les tres claus
Després d’una reforma fiscal que afavoreix fonamentalment les grans corporacions i els sectors més acomodats de la societat i l’anunci de les grans línies d’un pressupost amb retallades significatives als ajuts socials, com és possible que aquella part de l’electorat blanca, masculina, sense estudis superiors i amb feines d’escassa qualificació continuï manifestant el seu suport al president Trump?
Per mirar de trobar una resposta ens remuntarem a un episodi de la campanya electoral del 2008, en què Barack Obama disputava la nominació presidencial del Partit Demòcrata a Hillary Clinton. En vigílies de les primàries de Pennsilvània, el futur president es va referir a la classe treballadora a les velles ciutats industrials delmades per la pèrdua d’ocupació en els termes següents: “S’amarguen, s’aferren a les armes o a la religió o a l’antipatia cap a la gent que no són com ells, o al sentiment antiimmigratori o al sentiment antilliure comerç com una vàlvula d’escapaLa ment de les seves frustracions”. frase va provocar una enorme polèmica però, curiosament, ajuda a explicar una dècada després on resideix una gran part del suport sociològic a Trump; en les tres ges, per les seves lletres inicials en anglès: God (Déu), guns (armes) i gais.
En efecte, una de les claus de la victòria de Trump el 2016 va ser que el votés el 80% de la població blanca que professa la denominació evangèlica, la més significativa en nombre de feligresos de la religió protestant. Amb una interpretació sovint literal, venjativa i apocalíptica dels textos sagrats, els repel·leix el que consideren degradació moral imperant des de la impia Nova York fins a un Hollywood i un San Francisco que per ells són l’equivalent a Sodoma i Gomorra. El candidat Trump els va cuidar a la campanya, tot i que en qualsevol cas és curiós que el seu ídol sigui un home poc proper als temples i amb una vida sentimental tan agitada, incloent-hi una presumpta relació amb una actriu porno amb el nom Stormy Daniels (Tempestuosa Daniels).
Això de les armes ja és molt carregós, si no fos tan tràgic, i cal conèixer a fons l’Amèrica profunda per trobar una interpretació plausible a aquest deliri. Poden morir quatre, quaranta o quatre-centes persones en el pròxim tiroteig sense que en grans zones del país, des de Montana a Texas, des de Virgínia de l’Oest a Colorado, la població exigeixi als seus representants electes que restringeixin la venda d’armes de foc. L’absurda però implacable teoria és que els delinqüents sempre aconseguiran una arma, així que els ciutadans que respecten la llei en necessiten una altra per defensar-se. Trump es va mostrar a la campanya electoral com un apassionat defensor de la segona esmena de la Constitució, la que proclama l’inalienable dret de portar armes, davant l’entusiasta aplaudiment –i el suport financer– de l’NRA, el lobby armamentístic.
El del prejudici antigai és més sibil·lí –l’homofòbia a la Nova York on va créixer i va prosperar Trump és un pecat capital–, però de tant en tant hi ha algun gest, com quan va pretendre prohibir la presència de transsexuals a l’exèrcit o el Departament de Justícia es va personar en un tribunal federal per permetre que les empreses poguessin acomiadar els seus empleats pel fet de ser homosexuals. Aquests gestos no tenen gaire recorregut legal, però deixen clar què pensa el primer mandatari.