Els llops envolten Cifuentes
La confessió de Granados i la pugna entre PP i Cs compliquen el futur del govern regional madrileny
Lezo i Púnica apunten a epíleg d’una era política a Madrid que va tenir com a pròleg un infaust episodi de traïció conegut com el tamayazo, que va fer presidenta Esperanza Aguirre i va llançar la regió als dies de vi i roses. Francisco Granados, ex-número dos d’Aguirre, ha constatat amb el seu incendiari testimoni, carregat de bilis i potser de veritat, que el tallafocs Cristina Cifuentes es reescalfa. Se sospitava des que va esclatar el cas Lezo –sobre el Canal de Isabel II– i poc després que se sabés que la unitat central operativa de la Guàrdia Civil vol imputar Cifuentes per l’adjudicació de la cafeteria de l’Assemblea de Madrid a l’ubic hoteler Arturo Fernández (exconseller de Bankia, expresident de la patronal madrilenya i exvicepresident de la CEOE). Turbomadrid té asma. Potser emfisema.
Quan ja es pressentia que els governs madrilenys tenien més batracis que un manglar, per utilitzar la metàfora d’Aguirre, Cifuentes es va proposar a si mateixa com a bàlsam, bandera d’un PP amable i net per al segle XXI. L’amabilitat es va torçar amb l’escassa urbanitat del seu guàrdia de corps durant la moció de censura de Lorena Ruiz Huerta, en què ella va callar. La marca política de Cifuentes –ideada, s’explica a Madrid, per la seva sagaç cap de gabinet, Marisa González Casado– està construïda sobre la tolerància zero amb la corrupció, per això qualsevol ombra de sospita pot ser funesta. Sobre el blanc nuclear fins i tot una petita taca es nota. En el camí per construir aquesta identitat Cifuentes va sacrificar molts ponts amb l’aparell del seu partit. No sembla que, si ensopega, Gènova mobilitzi l’UME per rescatar-la.
L’elevació de la temperatura entre el PP i Ciutadans és també una mala notícia per a la presidenta madrilenya, perquè una imputació en teoria li valdria el final del suport dels taronges a l’Assemblea. PP i Cs sumen 65 diputats, mentre que PSOE i Podem en tenen 64. I la finestra d’oportunitat de Ciutadans ho és també per a Podem. Íñigo Errejón vol postular-se a les primàries del seu partit i té el suport del seu sector i el del secretari general, Pablo Iglesias. Si s’aconsegueix un acord perquè Manuela Carmena repeteixi com a candidata a l’alcaldia, una pretensió que està resultant complicada, el tiquet Carmena-Errejón podria ser un coet. Mentrestant, el jove politòleg vetlla les armes.
Ciutadans encara no ha decidit el seu candidat i, encara que va llançat a les enquestes, necessitarà un cartell potent per frenar Errejón, que té simpatia més enllà dels límits polítics i urbans del seu propi partit. Ignacio Aguado és un portaveu solvent, però cal veure si és pilot per al Ferrari que els sondejos diuen que ja és Ciutadans.
El PSOE és una incògnita. Ángel Gabilondo ha resultat, com s’esperava, un líder sòlid, però ni tan sols és segur que repeteixi. En tot cas aviat pot disposar de dues majories amb què sumar.
Els tres grups de l’oposició mesuren el temps. La pèrdua de la bona estrella de Cifuentes els manté alerta. Un moviment de la fiscalia i sonarà el xiulet.
La competició entre PP i Cs és una mala notícia per a Cifuentes, que l’UCO vol veure imputada