De Madrid... al cel?

Després de moltes escapades a Madrid m’atreveixo a desmentir allò “de Madrid al cielo”. De Madrid no es va enlloc i menys al cel, cosa que cal agrair venint de Barcelona, on ja va sent hora de posar “reservat el dret d’admissió” i que cada poble i comarca es pagui els seus capritxos.

Madrid té una cosa desesperant. La seva incapacitat d’abandonar el segle XIX, com si el futur fos l’enèsim nòvio de la nena que apunta cap a gendre. Aquella aparença vuitcentista, deliberadament conreada, ajuda a comprendre amb qui s’estan jugant els quartos els il·lusos que, amb raó o sense, han desafiat el més fanfarró des d’una fanfarroneria del segle XXI.

Vaig veure dissabte a Chueca, barri gai, hipster i castís, un balcó amb la bandera de l’arc de Sant Martí i la d’Espanya. Em va semblar curiós. I també inquietant. No hi ha manera de fugir de les banderes, gran troballa per emprenyar el personal, com bé sabem a Catalunya, on, a diferència de Madrid, anem de profetes del segle XXI quan el nostre present és tan vuitcentista com alguns restaurants

Balcó a Chueca amb bandera gai i espanyola; de Madrid no es va al cel, de Barcelona tampoc...

de Madrid que tant m’agraden.

No és just amargar-li el cafè amb llet al lector només perquè al periodista el disgusten les banderes als balcons dels carrers. Ens en sortirem, encara que no ho sembli, perquè ni Barcelona és la capital mundial del segle XXI ni Madrid la del segle XIX d’Espanya. Mentrestant, cal viure i mirar de viure bé, que és més car, però ajuda a donarse alegries.

Era a Chueca perquè he descobert un restaurant amb personalitat i no és just amagar una troballa. Es diu Salvador, “casa fundada el 1941”, i té una cosa que no es veu gaire a Barcelona: cambrers amb cabells blancs que de tant en tant juren en arameu i et tracten com Déu –no he menjat mai malament en un restaurant on els cambrers amb cabells blancs juren en arameu per sota el nas– i alguns plats immortals, com el lluç a la romana –antològic–, el potatge del dia o la llet fregida.

En aquestes cases de menjar de Madrid, amb els retalls d’articles, les fotos de famosos –hi ha un primer pla d’Ava Gardner de traca i eternitat– i els motius taurins –em pregunto sense conya: tothom pot fruir d’un gran àpat envoltat de quadres, fotos i cartells taurins d’uns altres temps o se li indigestaria el bacallà?–, un percep l’ànima de la capital d’Espanya, que no despatxa el seu passat com si fos un enemic.

Entre la fidelitat a l’ahir amb gust de tripa a la madrilenya, bullit i cua estofada i l’alquímia gastronòmica de Barcelona, un anhela ponts, de manera que la vida sigui el que sempre hem volgut que fos: un trànsit entretingut, individual i una mica hedonista, que requereix, abans de res, guanyar-se bé la vida i estalviar-se complicacions ermes que ja venen soles.

De Madrid no es va al cel, i espero que de Barcelona tampoc no es vagi a l’infern. Ni a la irrellevància.