El copista copiat
Renzo Rosso, l’amo d’un empori de moda amb nom de combustible, Diesel, ha començat a vestir còpies de la seva pròpia roba, i no per podar el jardí ni regar les hortalisses, aquelles coses que tant agraden als rics necessitats d’una samarreta foradada per sentir-se humans per una estona, sinó com a part d’una campanya de màrqueting. Rosso, l’home brau, s’ha enfundat samarretes falses made in Korea per aparèixer davant les càmeres i ha muntat una pop up imitant una parada de carrer de Nova York, on s’ofereix una col·lecció inspirada en el plagi; l’ha anomenada Deisel, com a bon fake. No hi ha millor manera de combatre la còpia que apropiantse’n. Aquest ha estat l’últim moviment de les marques de luxe, disposades a seguir clonant els seus èxits i resolent que només poden aguantar els seus emporis amb transgressió. La ironia ens salva de tots els mals, incloent els del copyright. De fet, la firma Gucci va acabar contractant el dissenyador afroamericà Dapper Dan, que als anys noranta va omplir Harlem de jaquetes i pantalons amb etiquetes falses de la firma, fins que li van tancar el taller. Aquelles versions van fer furor, i els florentins van acabar per copiar el copista. Rosso, per la seva part, va aconseguir tancar l’any passat 87 pàgines web que comercialitzaven còpies de la seva marca.
Els logos falsos van néixer de la subversió, i fins i tot de la ira d’una classe mitjana-baixa que no podia comprar un objecte de luxe, però cremava en desitjos de simular aquell acte de propietat sumptuària. De sentir una cosa semblant a l llampec de l’or al canell. O no recordeu, fa vint anys, aquells turistes espanyols carregats de Rolex de quincalla, a quinze dòlars la peça? En aquelles humils parades de Chinatown, o sobre les mantes de subsaharians arribats en pastera, sempre s’ha repartit felicitat, i de quina manera. Més d’un passava per bo, i llavors a la sensació de plenitud del simulacre se li afegia la de la perícia. “Fixa’t, que ben copiat”, es deien els consumistes compulsius de logos fakes, fregant-se les mans entre l’oportunitat i l’autoengany.
Fa uns dies, a Doha, paradís dels shopping centers, Bianca, una belga aficionada a Proust i a les bosses de mà, em va explicar un episodi del seu últim viatge a Lieja: va anar a comprar al supermercat, ja es feia fosc, portava una bandolera de Vuitton. Un home li va demanar diners, i ella li va respondre que no en duia perquè la va espantar. La va seguir fins al pàrquing. No hi havia una ànima. “Però com pot ser que no tinguis diners si portes una bossa de Louis Vuitton?”, li va etzibar el captaire. Ella va respondre amb bons reflexos: “És fals”. I l’home se’n va anar, convençut que, d’alguna manera, tots som estafadors.
“El simulacre no és el que oculta la veritat. És la veritat la que oculta que no hi ha veritat. El simulacre és veritable”, afirmava Baudrillard. Que el que és fals sembli més real que el que és autèntic dona fe del que veritablement som: males còpies de l’ésser original.
Que el fals sembli més real que l’autèntic dona fe del que en veritat som: males còpies de l’ésser original