Josep Miró Els acords destruïts

El conflicte que vivim els catalans està fent-nos un dany profund. Em refereixo a la destrucció dels acords fonamentals que han fet possible que l’autogovern de Catalunya funcioni raonablement bé, tant com per ser vist com a solució per forces que practiquen o han practicat la lluita armada, com el Front Polisario, el Front Nacional d’Alliberament de Còrsega i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).

Però l’autogovern no se circumscriu només a les capacitats normatives. Comprèn també el capital social sorgit dels acords fonamentals, mai promulgats però ben reals, i que permeten millorar el funcionament de les institucions. Els resumeixo en quinze punts:

(1) Una forma d’entendre la política basada en el diàleg, el respecte i la cerca d’acords. (2) La consideració a les normes institucionals i el decòrum en el comportament vers elles. (3) La capacitat negociadora amb l’Estat, basada en la constància i l’aprofitament de les condicions favorables. (4) L’obstinació en la bilateralitat de fet en les relacions amb el Govern espanyol. (5) La participació en la governació espanyola, millorable però mai negada. (6) El realisme econòmic. Valoràvem les conseqüències econòmiques de les iniciatives polítiques. (7) La vocació europea manifestada en l’afinitat i respecte vers les seves institucions, i la voluntat d’actuar d’acord amb les seves regles, cercant el prestigi de Catalunya. (8) El consens sobre la normalització del català, la seva cultura, i ús com a llengua vehicular a l’escola. (9) L’assumpció de grans canvis polítics sense alterar els consensos fonamentals. Transició, governs PSOE i PP, Loapa. (10) El paper acotat de la política en la societat catalana sense produir enfrontaments i divisions civils. (11) Un pluralisme relatiu, però real en els mitjans públics de comunicació. És la distància que va del Josep Cuní de TV3 a la Mònica Terribas d’avui. (12) La valoració social, econòmica i cultural del treball, com a ascensor social: el somni català del treball ben fet com a font de progrés. (13) La capacitat de síntesi i integració social i cultural de tot el gran gruix de la immigració. (14) La cerca de la unitat i cohesió social dels ciutadans de Catalunya. (15) El catalanisme polític i cultural com a gran aglutinador de la societat.

Tot això està malmès. És una ruptura històrica que ens aboca a l’anomia i la decadència.