La Quaresma a tot color
Les paraules de les coses de l’Església de vegades són massa cultes, críptiques. Mots com pentecosta, paràclit, transverberació, kerigma, bilocació, píxide, corporal, ambó. En ocasions, la densitat cultural d’aquests termes els transforma en un camafeu que fa brillar coses tan espesses, que acabem perdent el sentit original, molt senzill, que tenien. Això passa, per exemple, amb la paraula Quaresma. Molt connotada socialment, de seguida bolca sobre nosaltres allaus de cendra, dejunis, abstinències i oracions, tot plegat il·luminat per la llum groguenca dels ciris més tristos. I Quaresma no ha de ser això. En realitat, es tracta d’una altra cosa, un repte clar: en quaranta dies hem de ser capaços de crear una versió millor de nosaltres mateixos.
Igual que en la indústria automobilística, en la dels ordinadors o en l’audiovisual sorgeixen sense parar innovacions, també a cada cristià se li suggereix que tots els anys, més o menys entre febrer, març i abril, tregui una versió perfeccionada d’un mateix. Un nou model, reforçat, afinat, del que som. Capaç de més amor, més justícia, millors rumbs. Quan acaba el període quaresmal, cada un ha de ser la nova pel·lícula de la seva personalitat. L’últim lliurament de la gran novel·la de la seva vida.
Per això, per descomptat, cal reconèixer els errors. Cada un d’aquests errors funciona com una gàbia. Penedir-se representa obrir les portes d’aquestes cel·les, tornant a augmentar la nostra capacitat de cel. De fet, les orenetes que serem hauran de retallar-se amb les tisores del dolor en el paper de la nostra carn. Perquè el camí de la nostra felicitat ha de saltar per sobre de la tanca de viure còmodament. D’aquí l’ús d’una altra paraula antiga, rebregada: penitència.
Però també la penitència es pot viure a tot color. La poma, potser vermella, que va caure al cap de Newton va ser una graciosa penitència quaresmal, que li va fer veure tots els astres del cel i les seves relacions. Els esforços descomunals de Miquel Àngel van ser penitències, fins al punt que, en una part del seu Judici final, a la Capella Sixtina, es va representar a si mateix com una vella pell de la qual s’havia deslliurat. L’agonia de crear, d’entendre pensant, d’actuar estimant forma part de la partitura quaresmal.
Any rere any, la Quaresma tira de nosaltres cap al millor de la nostra ànima. Quina meravella pensar que, d’aquí unes setmanes, tindré un nou heterònim. Que, de les pedrotes quotidianes, aniré traient una estàtua de marbre. En el fons, de Quaresma en Quaresma, ens anem acostant a l’obra d’art de nosaltres mateixos, que és la veritat clara, humil i honesta del que som fertilitzant la societat i el món.
La Quaresma comporta, doncs, una transfiguració. I, si mirem al nostre voltant, quina falta li fan al món aquestes petites metamorfosis de cadascun de nosaltres, que, juntes, poden ser un gran canvi en la societat. Tot tan gris, tan estúpidament recargolat. Tot tan trist. I cada ésser humà capaç del millor de si mateix funciona com una finestra oberta, que allibera els altres del presidi de la seva malenconia.
Pensem només en la nostra península Ibèrica. Quins horitzons s’obririen si cadascú reconegués les seves equivocacions: en el cas portuguès, aquest malaltís, mandrós immobilisme que ha deixat cremar una gran part del país i continua cometent la malaptesa que els problemes es vagin transformant, amb el pas del temps i la inacció, en terribles desastres. Aquest egoisme dels que són aquí, dels que són l’Estat, i que empeny els altres cap enfora, cap a l’estranger.
I d’Espanya dic: que s’aturi d’una vegada aquesta antipatia fanàtica respecte al català. Que acabi l’ús ambigu dels barrots legals, que estan transformant els jutges en majordoms encarregats de netejar la brutícia acumulada per la inèpcia política. I, respecte a Catalunya, afirmo: que una minomajoria sobiranista, majoria en escons, però no en vots, no es cregui en el dret de fer el que li vingui de gust, com si fos propietària d’una cultura tan rica com la catalana. Que comprengui la seva força, però també les seves limitacions. Que vulgui el bé de les persones, i no la superproducció, típicament espanyola, d’un heroisme irreductible.
Somio una Quaresma, ni grisa ni morada, sinó a tot color. En la qual, havent-hi tots reconegut els nostres errors, estenguéssim la mà a l’altre, i això tingués com a resultat un retrobament que permetés tornar a començar. Que ningú no gaudeixi del triomf del seu odi sobre l’altre. A qui no ha estat capaç ara de la concòrdia, l’odi l’espera en el futur. Les presons estan aturades en l’espai, però es mouen en el temps. Qui ha tancat en una cel·la a l’altre es pot veure algun dia en una masmorra. “Tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran”. És una frase popular, però també Evangeli (Mt, 26, 52). Aquest és un bon temps per posar fre d’una vegada a la gran màquina de les rancúnies.
Que ningú no gaudeixi del triomf del seu odi sobre l’altre; a qui no ha estat capaç ara de la concòrdia, l’espera l’odi Aquest és un bon temps per posar fre d’una vegada a la gran màquina de les rancúnies