Els nous emmascarats
Gairebé ningú no coneixia la cara de les grans estrelles de la ràdio, com Del Olmo, Gabilondo, Encarna o Xavier Sardà
El dia mundial de la Ràdio escoltava el Basté a mitja tarda (sic) quan vaig sentir que rememoraven una històrica entrevista que Xavier Sardà va fer al rei, ara emèrit, fa tres dècades a RNE. Aquella temporada jo treballava de guionista de La bisagra, inventant preguntes i bromes per a l’entranyable senyor Casamajor (“punyefles!”). A l’equip hi havia Miquel Giménez, Xavier Vidal, Anselm Roig, el gran Mendo... i es veu que li vam escriure al guió Joan Carles II, de manera que el vell republicà Casamajor va estar a punt de ficar-se de peus a la galleda. Per amorosir la singular entrevista (telefònica), a última hora en Sardà va pensar que estaria bé tenir nens a la taula. Eren les 7 de la tarda d’un 4 de gener i l’entrevista era l’endemà, dia 5, vigília del sant reial i dels Reis en general. D’on “punyefles” trèiem dos o tres nens? Allà tothom era molt jove, sense fills. El pànic es va apoderar de l’equip. Jo, que era el nou, vaig gosar dir que tenia nebodes en l’edat de la innocència reial, i em van adjudicar l’encàrrec per unanimitat, de manera que la Montse (sis anys, avui una intrèpida guàrdia urbana) i l’Anna Maria (quatre, avui una no menys intrèpida professional del tercer sector) van acabar assegudes a l’enorme taula de l’estudi central de RNE al número 1 del passeig de Gràcia, atònites davant l’espectacle de veure un home jove (en Sardà) que, de tant en tant, enclotava el coll entre les espatlles per canviar de veu (i de cara) i esdevenir un home vell, el senyor Casamajor, que conversava amb una altra veu, ultrasònica i campechana, que venia del més enllà hertzià. Al final de l’entrevista la veu del rei emèrit va tenir a bé de preguntar què havien demanat als Reis aquells angelets. I llavors va sorgir la veu d’espinguet de la petita Anna Maria per deixar anar una mostra clara de la immersió lingüística al barri de Sant Andreu: “Yo he demanado una fandilla”. La reacció reial no va passar de la interjecció.
En aquella època, gairebé ningú no coneixia la cara de les grans estrelles de la ràdio, com Del Olmo, Gabilondo, Encarna o Sardà mateix. Poc després, Sardà començaria a aparèixer per la tele amb el joc dels “gallifantes” abans d’aconseguir una popularitat esclatant amb Crónicas marcianas. El tòpic, però, els feia herois emmascarats rere una veu, com personatges de novel·la. Avui, tots els grans referents radiofònics són rostres populars. En canvi, una nova generació de superherois emmascarats ha envaït els nous mitjans. El dissabte 3 de març se celebra al CCCB la MemeFest (la festa del folklore digital i l’humor a internet). Si hi aneu, podreu posar cara i ulls a la memerialista Dolors Boatella, als guionistes Tomàs Fuentes, Júlia Cot, Ana Polo o a la gran Oye Sherman, a qui els seus companys hortencs de l’escola Heura ja auguraven un futur brillant en el món de l’humor.