Pioner del ‘jogo bonito’
LUIS CID, ‘CARRIEGA’ (1929-2017) Jugador i entrenador de futbol
Luis Cid Pérez, conegut al món de futbol com Carriega, va morir el 13 de febrer als 88 anys d’un infart, havent arribat a ser protagonista, com a entrenador, dels canvis estructurals i d’estil de joc que va experimentar aquest esport en la dècada dels setanta.
Nascut a Allariz (Ourense), com a jugador en actiu va formar part del club de la seva localitat natal (1945-1949), la Orensana (19491952), Ferrol (1952-1954), Reial Oviedo (1954-1956) i Burgos (1956-1957). Finalment va penjar les botes al Cartagena CF, el 1961.
Com a entrenador va començar la seva carrera en el mateix Cartagena (1961-1963) per continuar en el Terrassa (1964-1965), Europa (1965-1966) i Langreo (19661968), passant a Primera Divisió amb l’Sporting de Gijón (19681972), a qui va dirigir en l’ascens de la temporada 1969-1970.
Dos anys més tard va ser fitxat pel Reial Saragossa sent president José Ángel Zalba i secretari tècnic un gallec, Avelino Chaves, que confiava plenament en el seu paisà com a tècnic. Cridat a recuperar a l’equip després del declivi i desaparició, per edat, dels Magníficos, va aconseguir, entre 1972 i 1976, amb una sèrie d’habilíssims i combatius jugadors vinguts del Paraguai com Nino Arrúa, Lobo Diarte, Arbreda o Ocampos, (l’època dels Zaraguayos), l’únic subcampionat de Lliga aconseguit per aquest club, en la temporada 1974-1975, i el de Copa el 1976, sense oblidar un 6-1 al Madrid i un 2-1 al Barcelona de Cruyff.
Per José Luis Violeta, el gran centrecampista saragossà que va formar part d’aquest equip, la clau de l’èxit va ser “la gran unió i bones relacions personals que hi havia al vestidor i entre l’entrenador i jugadors, i la pràctica d’un joc directe, alegre i preciosista que feia les delícies dels aficionats”.
De la capital de l’Ebre va passar a la del Guadalquivir fitxant pel Sevilla FC, on es va estar de 1976 a 1979 i, a continuació, en un agosarat moviment que va suposar una bomba informativa a la localitat, va passar al Betis, de 1979 a 1981, on va portar aquest club a les seves cotes de glòria més altes aleshores.
Un gran Betis, que va guanyar la Copa amb jugadors de raça com Esnaola, Biosca, Benítez, Cardeñosa, Alabanda, López o Gordillo i altres més que van arribar de la mà de Carriega com Diarte, Morán i un jove Parra. Un equip amb el qual van arribar a ser cinquens i sisens en la lliga i que va deixar en la memòria del beticisme partits com el 4-0 contra el Sevilla del Domingo de Feria del 1980, el 3-0 al València que venia de guanyar la Recopa o el 0-4 a l’Atlètic de Madrid al Manzanares en la temporada 1980-1981. Posteriorment va dirigir durant uns mesos l’Atlètic de Madrid presidit per l’excèntric doctor Cabeza. Després va passar a l’Elx (1982-1983), Celta (19831984), un cop més al Betis (19851986), Figueres (1987), i es va retirar de les banquetes a l’Ourense (1990).
Fa només uns mesos, acabats de fer els 88 anys, recordava des del seu Allariz natal en una entrevista per a El Periódico de Aragón alguns dels seus criteris tàctics. “El meu era el contraatac. Ho practicava a tots els meus equips i ens sortia molt bé. Es tractava d’estar segurs enrere, tancar bé tot i tan bon punt agafàvem la pilota, pujar a tota màquina i ja hi havia tres homes esperant la pilota: els extrems i el davanter centre. Això era el normal, un 4-3-3. Era el meu sistema de referència”.
Carriega no va abandonar mai la passió pel futbol. En els seus últims anys, ja de jubilat, el futbol era un tema de conversa permanent a casa seva. Li agradava desplaçarse a Ourense i Vigo per veure els partits a l’estadi fins que ja no va poder conduir i va haver de conformar-se de veure’ls per televisió.
Fins no fa gaire també participava cada divendres en una tertúlia futbolera organitzada per la Ser i s’acostava quan podia a veure els entrenaments del seu fill José Luis amb les categories inferiors de l’Ourense.