Icons at risk

BARCELONA

La casa Gomis o la Ricarda, al delta del Llobregat, va ser construïda entre 1949 i 1963 per Antoni Bonet Castellana (1913-89) amb la complicitat dels seus propietaris. Una casa sofisticada, experimental, orgànica, modular, d’una bellesa pragmàtica digna dels grans arquitectes racionalistes. Va ser un espai obert a artistes i va acompanyar propostes avantguardistes durant els anys foscos del franquisme. Tot i així, Iconic Houses, la xarxa internacional de cases icòniques dels segles XX i XXI, la considera un icon at risk. La família, conscient del patrimoni que custodia, fa anys que busca solucions amb l’administració –de moment sense resultat- i manté la casa amb els ingressos de visites, lloguers per a rodatges i les seves aportacions personals. La Ricarda podria ser un centre cultural de primer ordre.

LOS ANGELES

Califòrnia va ser fèrtil per al moviment Mid-Century Modern de disseny i arquitectura (el reflex dels Estats Units de l’estil Bauhaus, anys 1933-1965). Les iniciatives per preservar i promocionar aquest patrimoni aquí són principalment privades o mixtes. Dos exemples: l’Eames House, una fita de l’arquitectura residencial, el 2004 es va constituir com a fundació, l’assessora el Getty Conservation Institute, té un pla estratègic a llarg termini, un programa d’amics i rep deu mil visites l’any (la meitat estudiants); i la James Goldstein House, de John Lautner, deixeble de Frank Lloyd Wright, la primera casa que el 2016 va quedar assignada per herència al Lacma, que a llarg termini preveu obrir-la al públic i utilitzar-la per organitzar-hi exposicions, conferències i actes de captació de fons.

‘TO DO’

El temps passa inexorable i les alarmes es comencen a encendre en relació amb cases emblemàtiques de la Catalunya dels seixanta i setanta que presenten un estat de degradació que fa augurar el pitjor. Malgrat que la situació actual no sigui favorable, el futur del patrimoni arquitectònic de les últimes dècades haurà de trobar fórmules creatives publicoprivades per protegir i revitalitzar aquests edificis singulars i rupturistes, alguns d’ells excepcionals, com la Ricarda, que pertanyen a la història; ens pertanyen. Potser la perspectiva històrica encara no ens hi ajuda, però el nostre deure és tenir un paper actiu en la preservació del patrimoni perquè en gaudeixin les generacions futures. Caldrà que les administracions el protegeixin, i bones polítiques fiscals i una llei de Mecenatge, però sobretot divulgació i reconeixement.

LA RICARDA PODRIA SER UN CENTRE CULTURAL DE PRIMER ORDRE

LES INICIATIVES PER PRESERVAR EL PATRIMONI PRINCIPALMENT SÓN PRIVADES

CAL QUE TINGUEM UN PAPER ACTIU EN LA PRESERVACIÓ DEL PATRIMONI