La Suïssa del Sud
Tenint en compte la vella broma d’Orson Welles en el seu paper de Harry Lime a El tercer home, està clar que estem a l’alba d’una nova època daurada per a Catalunya, perquè després dels nostres desordres i aldarulls, després de les nostres bullangues, vindran uns Borja que faran florir les arts i les ciències encara que sigui enmig de la corrupció i les intrigues. Contràriament a això, i segons la mateixa citació, cinc-cents anys d’amor i pau a Suïssa només van produir el rellotge de cucut... Una boutade, òbviament, encara que la comparació pugui ser irònicament adequada per al moment actual. Al cap i a la fi, està de moda menysprear el notable període de prosperitat i concòrdia que hem viscut. En qualsevol cas, m’agrada la citació gairebé tant com una altra del mateix personatge a la mateixa pel·lícula, quan diu “No tinc ànims per riure dues vegades”. I tot i això, i malgrat el notable passat guerrer i mercenari dels suïssos, de tant en tant algú em repeteix que nosaltres podríem ser la Suïssa del Sud. Que no he entès mai gaire bé, ni què és ni en què consistiria... Em pregunto: seríem vint-i-sis cantons, com la Confederació Helvètica? Tindríem quatre llengües oficials? Viuríem junts però segregats? O parlem de ser rics i pròspers i nets i cortesos i una mica freds i molt xovinistes? O la cosa va de ser paradís fiscal i acollir-nos al secret bancari i donar-nos a conèixer per la nostra capacitat de blanquejar fortunes i rentar monedes i inversions? El nostre Nord del Sud sempre pretén arribar a ser Dinamarca, Califòrnia o Finlàndia, no ens reivindiquem mai com el nou Portugal o la Grècia del Nord, ni tan sols quan
Em pregunto: seríem 26 cantons, com la Confederació Helvètica?, tindríem quatre llengües oficials?, viuríem junts però segregats?
presumim de ser el bressol del parlamentarisme (que tampoc). Però de totes les obsessions aspiracionals, com diuen ara en pseudollengua, la de voler ser suïssos és de les més reiterades i menys explicables. La nostra història i el nostre paisatge físic i humà són molt lluny dels cantons suïssos, tot i que en els últims temps alguns dels nostres pròcers els han freqüentat alternant les seves muntanyes nevades amb els cims andorrans. L’afició a l’esquí i a la banca opaca agermana dues nacions indiscutiblement democràtiques i amb innegables components medievals en els seus governs, estructures i costums. Ara, ho sé; més d’un suís i bona part dels andorrans s’hauran sentit ofesos. No ho pretenia, només era per assenyalar que la manera, per exemple, d’aconseguir la ciutadania helvètica i l’andorrana continua sent com a mínim complicada per a la majoria dels mortals. No ho veig gaire compatible amb una benvinguda als refugiats encara que, esclar, com que no tenen costa doncs s’estalvien l’arribada de pasteres. I en el fons sempre hi ha, com no podia ser d’una altra manera, el tema dels diners i els impostos. Perquè a Suïssa sí que saben viure. I són més que federals, confederats. Si fins i tot admirem el seu exèrcit en forma de milícia i el seu servei militar. Nostàlgies de l’estat que no som. O enyorança dels suïssos de la infantesa que preníem amb les nostres ties... Tot i que no sé si a Anna Gabriel li agradaven els suïssos.