Meritxell Colell presenta els emotius silencis de ‘Con el viento’ a la Berlinale

Una nova generació de directores catalanes presenten els seus projectes al festival

Potser és veritat que escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura, com va dir Frank Zappa. O ballar sobre escriptura. La comunicació entre llenguatges creatius té alguna cosa d’impossible; això que es perd en la traducció. Però també això que es guanya, en certa manera, perquè el xoc deixa un espai buit que omple la imaginació. Passava al curt Timecode, de Juanjo Giménez, que és pura dansa i pur cinema. I sense moure’s del mateix àmbit, de l’àmbit del cinema, passa, a la seva peculiar manera, de manera callada i sense gairebé música –sense ball, tampoc–, a Con el viento, de Maritxell Colell.

Un film que desencadena una allau d’imatges serenes. Un ballet de sentiments directes i senzills, com la malenconia i l’enyorança. Cinema ballat sense gairebé moure’s. Té com a protagonista Mónica García, ballarina i coreògrafa, que també ajuda, perfecta, en el rictus de tristesa. Ella posa els seus silencis a ballar, una mica a la manera del famós Café Müller, inoblidable coreografia de Pina Bausch, de què es parla, precisament, al film de Colell.

La Mónica (Mónica García), la protagonista, rep una trucada a Buenos Aires, on viu. És la família, passa alguna cosa, una cosa seriosa, i ha de tornar a Espanya, al seu poble perdut. Té a veure amb la mort. Con el viento és més una pel·lícules de gestos que de paraules en què el retrobament de la Mónica amb la mare, amb la germana i la neboda –el retrobament amb el passat– marca el retrobament amb ella mateixa.

El film de Colell, present al Forum de la Berlinale, la secció més oberta a l’exploració de llenguatges, també la més inquieta, forma part d’això que Variaty ha definit com “el resultat de noves i renovades energies d’una generació de dones cineastes catalanes”.

A més de la presència de Colell, Clara Roquet presenta Libertad al campus Talents, el projecte del que serà el seu primer llarg. I el mateix fan Celia Rico, Pilar Palomero, Alice Waddington, Belén Funes i Lucia Alemany al mercat, on busquen inversors internacionals per als seus projectes.

Són noms de cineastes que encara no sonen gaire, però alguna d’elles està cridada a ser la pròxima sorpresa de la producció catalana. Com Carla Simón, que l’any passat començava la seva meteòrica carrera precisament aquí, a Berlín, on Estiu 1993 va aconseguir el premi a la millor òpera prima del certamen alemany.

No és que els cineastes catalans, els homes, estiguin inactius a Berlín, no. Juanjo Giménez, el director de Timecode, anteriorment citat, busca finançament a la Berlinale per a Three, com ho fa, entre altres directors, Álvaro Gago, que ha fet un curt, Maria, que va aconseguir el premi del gran jurat de Sundance el mes passat. Però són elles, les cineastes, les que més criden l’atenció de la veterana publicació dedicada al negoci del cinema.

Isabel Coixet, que ha presentat La librería al festival, estarà al darrere de la producció del pròxim llarg que dirigirà Elena Trapé, que va debutar el 2010 a la Berlinale amb Blog. I també al darrere d’un curt de Belén Funes.

Tot i que Variaty avisa que el finançament de tots aquests projectes encara una gran incertesa. El futur de la producció a Catalunya és, per a la veterana producció, “una endevinalla embolicada en un enigma”.

Però mentrestant, abans que arribi aquest inquietant futur, la Berlinale continua presentant films de producció espanyola. Encara que és veritat que tots estan situats en els marges de la competició. Trinta lumes és un d’aquests.

Al film de la gallega Diana Toucedo –amb participació catalana en la producció– llegenda i realitat es donen la mà. A O Courel (Galícia), on transcorre el film, la mort descansa entre els vius. Les imatges pintoresques no són de postal. Som en un lloc on la vida es confon amb el somni i la religió sembla una altra forma de superstició.

Toucedo arriba a la direcció amb llarga experiència en el món de la cinematografia, ja que és una reconeguda muntadora. Ha treballat, per exemple, al documental La noche que no acaba (2010), l’homenatge d’Isaki Lacuesta al seductor misteri d’Ava Gardner.

Per ‘Variety’ el futur de la producció catalana és “una endevinalla embolicada en un enigma’