El surrealisme de la vellesa
Antònia Carré-Pons retrata la senectut a ‘Com s’esbrava la mala llet’
La medicina medieval dividia en sis les edats de l’home: infantesa, adolescència, joventut, maduresa, vellesa i senectut. A aquesta última ha dedicat Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) Com s’esbrava la mala llet (El Club Editor), un recull de vuit contes que parteix d’un fet viscut: el seu pare va tenir un ictus i, arran d’això, es va endinsar en el món geriàtric: casals d’avis, residències, hospitals...
“Moltes hores de dòmino”, admet l’autora. “El llibre m’ha servit per entendre i acceptar el que m’ha passat, l’he escrit per salvar-me”, diu. Però no és un llibre trist, perquè “el que hi ha en joc és la vida, i els vells s’hi aferren”. No vol ser un retrat endolcit que oculti una capa de menyspreu: “Cal dir les coses pel seu nom, sense eufemismes, però amb humor i respecte”. “Les coses –insisteix– s’han de poder explicar clarament, sense subterfugis”.
I és que, al capdavall, com va escriure Pere March al segle XIV, “al punt que hom naix comença de morir”, o el mateix Joan Sales, més proper: “Tota vida és el viatge d’un moribund”. Cal tenir-ho present ara que, segons l’autora, “Europa serà el geriàtric del món”, un espai on encara hi ha tabús, com ara la mort –“i això que som mortals”– i el sexe en la tercera edat, que sembla que no n’hi hagi però que és ben present a la vida i també, esclar, en el llibre.
L’editora, Maria Bohigas, recorda que Carré-Pons li va enviar el projecte de l’obra com “una invitació a llegir”, i va esdevenir una lectura de plaer que li obria la fam de voler continuar llegint, i el va poder degustar “sense actitud analítica, no com a editora, i això no passa sovint, i menys amb un llibre que et fa anar a llocs on no vols anar. Entrar en un geriàtric no ve de gust, perquè la senectut és com una forma de naufragi. Les regles del joc es modifiquen, però la personalitat individual es manté, s’imposa”.
Carré-Pons ha desplegat en pocs anys una obra que ha saltat de gèneres sense repetir-se: una novel·la juvenil, una d’històrica, una altra de satírica, prosa poètica... i s’estrena en el conte, en què la literatura catalana ja ha tractat la temàtica des dels angles de Quim Monzó, Sergi Pàmies i, recentment, Jaume Cela.
Per Carré-Pons, arribar a una edat provecta “no té cap mèrit, és el
Tot i que és un llibre breu, els contes abracen un ventall ampli de realitats, de relacions humanes i punts de vista
trànsit de la matèria cap al no-res, però, alhora, com en tantes situacions extremes, les inhibicions desapareixen. “Hauríem de parlar d’edat surrealista. A mi em fan riure”, explica. En el llibre, per exemple, un fill li diu al pare: “De vegades em fa la sensació que no tens en compte la realitat, papa”. “Quina realitat? –respon el pare– La teva o la meva?”. Tot i que és un llibre breu, els contes abracen un ventall de realitats força ampli, de relacions humanes i punts de vista, amb personatges que són vidus, nets, fills i avis, parelles, cuidadors... Amb un to que reconeix deutor d’Alice Munro i un estil despullat molt proper de la tradició russa i autors com ara Dovlàtov i Txékhov, dels quals es declara fan. A més d’homenatges implícits –a obres com ara El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda– i explícits a nombrosos autors citats.
El llibre comença amb moviment en un conte amb molt de ball, un aspecte que sovint és molt important per a la gent gran –però no pas per a l’escriptora, que reconeix que no li agrada gens–: “El ball és seducció i és felicitat”, i acaba amb una labor de punt de creu en un relat en què tot és quietud, que clou el viatge.