La convivència que ens separa
Pablo Messiez dirigeix la companyia jove del Teatre Lliure a ‘El temps que estiguem junts’
Els mons foscos, lluminosos i sensibles de l’actor, autor i director de teatre Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974) aterren a Barcelona. Fa dues temporades aquest argentí establert a Madrid va aconseguir un gran èxit dirigint La piedra oscura, sobre les últimes hores de l’últim amor de Lorca abans de ser afusellat. Amb aquesta obra va guanyar els premis Max. I des d’aleshores no ha parat. Ha dirigit des de Bodas de sangre fins a peces de títols que han ressonant tant com He nacido para verte sonreír i Todo el tiempo del mundo. D’aquesta, a més de director és autor, i hi reflexiona sobre el temps i els relats a través d’un peculiar sabater, en Flores, que cada nit, quan tanca la seva sabateria, rep la visita de persones estranyes que li revelen el seu passat, present i futur. I ara Messiez debuta a Barcelona. Arriba com a autor i director i amb un nou títol evocador per abordar un tema avui decisiu: la convivència. Es tracta d’El temps que estiguem junts, que es veurà al Teatre Lliure de Montjuïc fins a l’11 de març i que va néixer d’un taller amb els actors de La Kompanyia, la companyia jove del Lliure.
“Crec que la convivència és ara mateix el gran tema. Avui es posa molt en relleu l’acord i hi ha molta por del desacord, que és vist com un problema. Al final això acaba anul·lant la possibilitat d’un debat seriós, de poder realment conviure, que bàsicament és acceptar que l’altre és un altre. És un embolic que ens surt a tots una mica malament, però està bé continuar intentant-ho”, somriu Messiez, que raona que “poder donar-li espai a la diferència potser implica discussió, violència, però hem de veure què hi ha”. “Hi ha una tendència a l’aplanament de les diferències. L’altre ens inquieta molt. A tothom. Algunes coses canviarien molt si en comptes d’intentar convèncer l’altre intentéssim veure què diu, qui és. L’exemple paradigmàtic
“Avui hi ha molta por al desacord i això realment anul·la la possibilitat de poder conviure ”, diu Messiez
és en què s’han convertit els programes de política. De política no n’hi ha. Tots parlen alhora. Tot és “i tu més” i és estrany veure un polític que intenti escoltar l’altre i que el consideri un interlocutor vàlid. Hi ha alguna cosa d’això que cal moure, perquè no ens està sortint”.
A El temps que estiguem junts, una obra plena d’influències filosòfiques de les seves lectures, Messiez presenta dues històries ambientades en diferents temps però que succeeixen simultàniament en un mateix espai. “És com si el temps es plegués i veiéssim a la mateixa habitació gent que hi va ser fa cinc anys i gent que hi és ara. L’obra planteja no només la convivència entre nosaltres, els que vivim en el mateix temps, sinó que també fa la pregunta de si el que ha passat en un altre temps en aquest espai ens influeix. I si nosaltres influïm en els que hi seran en el futur”, assenyala l’autor. En el muntatge les dues històries que passen alhora però que estan separades per cinc anys són la d’una parella “des que es muda a viure a un pis fins que ho deixen”, i la d’un grup de gent “que tenen en comú haver viscut alguna tragèdia que els fa sentir que viure ja no té sentit i volen saber per què han de continuar en el món”, un grup de nihilistes que creu en el silenci perquè el llenguatge separa.
“La parella –diu Messiez– entén que per poder estar junts cal parlar. Som dos i es tracta de construir un nosaltres i veure de què va la nostra diferència. En canvi els inconsolables creuen que per estar junts és necessari el silenci, que només així hi ha proximitat. Tots dos tenen raó. Cal anar veient quan cal parlar i quan cal callar. A la història d’amor es veu que, quan creix, les paraules es busquen amb més cura i el llenguatge ja no apareix com una presó sinó com una eina per poder ser més a prop malgrat la distància que hi posa la paraula”.
Entre les influències presents a l’obra, l’autor cita els Assajos de Montaigne i “tot el que l’autor plantejava sobre com l’hàbit ens roba el rostre de les coses i com ens acostumem a coses que en realitat són culturals i podrien ser d’una altra manera”. A més, a la història de la parella hi ha rastres del Fragment d’un discurs amorós, de Roland Barthes. I també hi plana, apunta, Alain Badiou i el seu Elogi de l’amor, perquè entén la diferència “no com un problema que cal aplanar o esborrar, sinó com una potència, com un punt de partida per a un enteniment, l’acceptació de l’altre i les seves diferències”. Fins i tot hi és present el filòsof eslovè Slavoj Zizek: “Li vaig demanar a una actriu que veiés els seus vídeos i aquí la tenim acompanyantnos amb la seva falca quan parla en anglès: “And so on, and so on”.