Rèquiem pels ideals
Sopa de pollastre amb ordi Autor: Arnold Wesker Director: Ferran Utzet
Intèrprets: Míriam Alemany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva
Lloc i data: : Biblioteca de Catalunya (14/II/2018)
Feia quaranta anys que Sopa de pollastre amb ordi, d’Arnold Wesker, no es representava a Catalunya. El muntatge de Josep Montanyès coincideix amb l’Espanya que ratifica el 1978 la seva nova Constitució. Fi del brevíssim període en què les utopies d’esquerra es reivindiquen una altra vegada com un futurible col·lectiu. Idealisme adàmic que semblava enterrat després de totes les traumàtiques lliçons de realpolitik del segle XX. Ferran Utzet ha buscat un paral·lelisme amb situacions, somnis i despertars molt pròxims? Qui sap. Aquest drama autobiogràfic del 1956 sobre el desencant no relata el final de la lluita de classes. S’esmenta constantment el “partit”, mai el “sindicat”, força motriu del proletariat britànic fins al xoc i derrota amb Thatcher. Tampoc és el cant del cigne d’un teatre més o menys pròxim al socialisme. Després de Wesker vindrien altres autors adscrits a l’èpica brechtiana: John MacGrath, David Elgar i Caryll Churchill.
El viatge cap a la crisi reveladora comença amb una victòria (la batalla de Cable Street del 1936, que malgrat la violència policial suposa el començament del final del feixisme britànic organitzat) i acaba amb una derrota: la revolució d’Hongria del 1956 i la repressió per part de l’exèrcit soviètic. Al mig un altre cop moral: la Guerra Civil espanyola i la depuració fratricida entre els defensors de la República. La Història que s’infiltra com un bacteri al si d’una família, compromesa amb la seva comunitat i la seva classe, que s’anirà esquerdant juntament amb les aspiracions d’arribar algun cdia a Icària. Utzet tradueix aquesta degradació o desafecció amb una preciosa idea escènica: en la mesura que abandonen els seus alts ideals aquest buit és ocupat pels estris que moblen la misèria de la seva rutina.
El director ha preferit no marcar el context històric i els seus canvis al llarg de dues dècades. L’estètica se situa en un futur previ al thatcherisme. Vestuari d’una pel·lícula de Ken Loach. Hard mods i els seus Dr. Martens, i senyores de Coronation Street, serial hereu dels kitchen sink
dramas, el teatre social relacionat amb Wesker i els Angry Young Men. La banda sonora: Boris Vian, Rolling Stones i ska de primera onada. El to de les interpretacions és d’un naturalisme gairebé costumista. Entre tots destaca el coratge d’una mare de conviccions franciscanes –excel·lent Màrcia Cisteró–, la solitud del pare, ser feble i apàtic en una família de lluitadors -magnífic Lluís Villanueva- i la força natural de la filla que es consumeix davant els embats de la realitat, defensada per Maria Rodríguez amb una constant brillantor als ulls que és primer febril il·lusió i després pura desesperació.