El teatre del procés
El Lliure de Gràcia acull la segona tanda d’obres sobre la situació catalana actual
El procés ha arribat al teatre. I amb força. El Teatre Lliure, com fan amb assiduïtat els teatres i els creadors anglesos, va decidir que no feia falta que passessin uns anys perquè els escenaris teatrals parlessin de la situació política catalana actual. Del procés. Al Lliure van pensar que de vegades el teatre d’urgència és necessari per poder veure i entendre d’una altra manera, a través d’altres veus, el que succeeix al voltant nostre. Van contactar amb nombrosos dramaturgs catalans i 11 d’ells van dir que sí. I van crear petites càpsules teatrals de deu minuts que s’ofereixen en dues sessions de lectures dramatitzades sota el títol d’En procés. La primera va tenir lloc dilluns passat i va ser un gran èxit, a més de molt simbòlica: entre les cinc obres breus que es presentaven una la va protagonitzar en escena Txell Bonet, dona de Jordi Cuixart.
I aquesta tarda arriben les sis obres restants, entre les quals una de Sergi Belbel titulada La solitud de l’u, en la qual un policia i una dona que va a votar es miren interminablement i es parlen sense paraules en l’etern segon en què baixa una porra. Entre les obres que es veuran avui figuren també Supremacistes, de Cristina Clemente, i Només una veu, de Llàtzer Garcia, un monòleg nascut del fet que la veïna de l’autor li va demanar de penjar una pancarta al seu balcó, ja que ella no en tenia. També es veuran Capità Mandrake ,de Clàudia Cedó, You say you want a revolution, d’Helena Tornero, i Ella, de Lali Álvarez, que creu que en el procés hi ha hagut molta testosterona i posa el focus en la precarietat i en la manera com el poder popular ha acabat al servei d’una agenda política.