D’Ipurua a Stamford Bridge
Simpatitzar o estimar un club serveix perquè quan l’equip juga malament però guanya (com va fer el Barça dissabte), no et sàpiga greu. Simpatitzar o estimar un club serveix perquè si l’equip juga bé però perd (com va fer l’Eibar dissabte), no et sàpiga greu. Aquesta doble premissa resol la majoria de dilemes morals, encara que després, en la intimitat, podem cultivar certa decepció pel nivell de joc dels últims partits. Ernesto Valverde, que potser s’està excedint a l’hora de ser implacablement realista i sensat a les conferències de premsa, ho va dir després del partit: “Era importante ganar, no el juego”. I va afegir: “Aquí sufre todo el mundo, no solo nosotros”. El missatge de Valverde fuig de la grandiloqüència èpica i la pretensió d’estil que sovint marca la identitat del barcelonisme. Enric Bañeres, a qui continuem trobant a faltar per aprendre i discrepar com déu mana, ho hauria defensat amb l’entusiasme resultadista que va marcar moltes de les seves anàlisis. Al final, l’estil és un camp petit, plujós, amb un adversari endreçat i motivat, que sembla que domina el partit fins que, quan intueix que li poden amargar la tarda, Messi intervé per justificar que tota la massa salarial de l’Eibar equivalgui al seu salari.
VALVERDISME. Simpatitzar o estimar un club serveix perquè el que en altres àmbits de la vida et sembla injust et sembli perfecte si ajuda a guanyar títols. El diagnòstic, doncs, és clar: si un dia de mal joc té com a resultat tres punts imprescindibles, deixem d’agafar-nos-la amb paper de fumar (o l’equivalent femení d’aquesta expressió) i pensem en els pròxims partits. Tímidament, però, pregunto: A partir de quants dies de mal joc amb victòria hem de començar a patir? El calendari del Barça és una lliçó de vida. De la humilitat aparent del camp d’Ipurua passem al prestigi universal de Stamford Bridge.
MEMÒRIA DEL CHELSEA. De tots els camps que he visitat, és un dels que més m’agrada. Fa anys vaig anar amb la família al petit museu del club, organitzat com si fos la rebotiga d’un pub, i després vam anar a l’store oficial a comprar una samarreta de Drogba per al meu fill. Vam tenir tanta mala sort que el club havia canviat de patrocinador i just aquells dies encara no havien arribat les noves samarretes (encara no en dèiem equipacions) i les antigues no satisfeien la impaciència mercadotècnica elitista del meu fill, que només va deixar de plorar quan li vaig prometre que, quan arribessin les noves, l’encarregaríem per internet.
Didier Drogba va ser un dels jugadors franquícia del Chelsea. I l’entrenador que més li va estimular les virtuts d’actitud i joc va ser José Mourinho. L’obra futbolística més interessant de Mourinho correspon als seus anys al Chelsea. Amb el Madrid es va tornar boig i va sobreactuar el seu paper de dolent de pel·lícula de James Bond. I ara, al Manchester United, ha perdut nervi i el persegueixen els excessos dels seus anys més antipàtics. De la nit en què vam beatificar Andrés Iniesta ens n’ha quedat l’inici d’un període d’opulència que, amb bon criteri, encara explotem. No us recomano que torneu a veure el partit perquè potser dubtareu de l’arbitratge, encara que ja hem quedat que simpatitzar o estimar un club serveix per fingir que no ens adonem dels arbitratges que ens afavoreixen escandalosament i que, en canvi, sí que recordem tots els abusos arbitrals que han afavorit el Madrid (n’hi ha autèntics especialistes; no entenc com és que TV3 no organitza un concurs per saber qui és l’antimadridista més documentat i informat del país).
Ara el Chelsea només és un rival temible amb alguns exjugadors del Barça i un entrenador, Antonio Conte, que no cau malament encara que s’ho proposi. En altres temps el Chelsea va ser, gràcies a Mourinho i a l’efectivitat depredadora de Drogba, un malson, fins i tot a l’època més grisa de Di Matteo. La rivalitat estomacal amb Mourinho es va acabar quan Roman Abramovich el va acomiadar per les mateixes raons per les quals l’havia fitxat. Drogba explica que Mourinho els va dir al vestidor per acomiadar-se: “Us desitjo molta sort, a vosaltres i a les vostres famílies, i us dono les gràcies a tots. Fins i tot als que m’han traït!”. (Per cert: la samarreta de Drogba comprada per internet va arribar i deu estar abandonada en algun calaix, perquè al meu fill li interessa més —és llei de vida— el programa del Primavera Sound que el partit de demà).
Pregunto: A partir de quants dies de mal joc amb victòria hem de començar a patir? Ara el Chelsea només és un rival temible amb alguns exjugadors del Barça