Un altre punt sobre la campana
Els blanc-i-blaus salven un empat contra el Vila-real gràcies a una falta executada per Granero
El futbol és un esport en què es competeix proposant o patint i se suma resolent o sorprenent. L’Espanyol va sortir ahir a Cornellà a jugar i a provar de finalitzar, però va acabar passant-ho fatal i es va tornar a encomanar a un miracle. Un altre cop, va arribar in extremis i amb prou feines va poder salvar un punt contra un rival, el Vila-real, que va merèixer més, tot i ser molt lluny de la seva millor versió.
Després que en la jornada anterior Gerard Moreno aconseguís un empat a Balaídos a última hora amb un gol excel·lent, ahir va ser Granero qui es va lluir en l’última oportunitat blanc-i-blava enviant per sobre de la tanca un lliure directe des del semicercle de l’àrea d’Asenjo. Feia més de dues temporades i mitja que l’Espanyol no aconseguia un gol de falta directa i mai no ho havia aconseguit amb Quique Sánchez Flores a la banqueta, cosa que deixa en evidència una altra de les mancances que ahir, paradoxalment, va salvar l’equip.
No es pot dir que el tècnic no explori alternatives per trobar aquell conjunt amb toc i amb espurna que està buscant des de fa dues temporades, encara que les provatures amb menys d’una volta per disputar-se no només demostren que el projecte està cada dia més perdut, sinó que acaben resultant del tot inoperants. Ahir, Quique Sánchez Flores va oferir de tot. Des d’un centre del camp creatiu amb Darder i Carlos Sánchez a la medul·lar fins a una altra defensa inèdita –ha fet 16 combinacions només aquesta temporada–, amb Víctor Sánchez com a lateral dret.
Amb Darder centrat, l’Espanyol va presentar d’inici una altra cara. És un ajustament senzill, però fonamental perquè l’equip jugui a alguna cosa, controli més la pilota i, sobretot, tingui algú que posi l’ordre i la calma que tant troba a faltar. Al seu costat, Carlos Sánchez va ser el complement perfecte. La Roca s’ha adaptat amb sorprenent facilitat al grup i ahir va resultar fonamental tant de stopper com de distribuïdor, i es va convertir, en la seva segona titularitat, en un dels millors de l’equip.
Però això de Víctor Sánchez no pot definir-se sinó com una d’aquelles involucions de què parlava el mateix tècnic a la prèvia del partit. Tot cor i abnegat totterreny, el futbolista de Rubí és un lateral de circumstàncies i el seu concurs en aquella posició és del tot injustificat amb Javi López i Marc Navarro esperant a la banqueta.
Sense ser en absolut el culpable que el seu equip marxés en desavantatge al vestidor després dels primers 45 minuts, tampoc no va ser el millor jugador per col·locar pilotes a l’àrea d’Asenjo ni el més precís aliat de Baptistão en les accions ofensives que l’Espanyol va intentar conduir per aquella banda. Al tècnic no n’hi va quedar cap altra opció que rectificar després de la represa, però per no sacrificar Víctor va substituir Darder en una decisió, si més no, qüestionable, perquè el seu equip tornés a jugar com ho ha fet les últimes jornades: a remolc.
Així que després de jugar d’igual a igual en un primer temps en què el Vila-real es va avançar gràcies a una pilota sola que Rodri va enviar a la xarxa al minut 26, l’Espanyol es va fer definitivament enrere en el segon període. Ho va fer per encomanar-se a aquella solidesa defensiva que el tècnic sembla haver trobat en la parella que formen David López i Naldo, a Diego López sota pals i a la velocitat i qualitat de Leo Baptistão, Sergio García i Gerard Moreno.
Una estratègia que la grada no va trigar ni deu minuts a rebre amb xiulets. Veient aquest despropòsit, el tècnic va decidir tornar a intervenir. I un altre cop amb sorpresa: traient
Sánchez Flores va sortir a jugar amb Darder a la medul·lar i va acabar encomanant-se a una gesta Víctor Sánchez va arrencar com a lateral en la setzena combinació defensiva de l’equip aquesta temporada
al camp Piatti per poder establir aquesta vegada Naldo i tornar a canviar de posició Víctor Sánchez, que va acabar com a central.
Amb tota la carn a la graella, l’Espanyol va anar cap amunt. Encara que més per l’aposta de Javi Calleja de deixar el seu rival anar a totes per rematar-lo amb Bacca, que realment va tenir la sentència, que no pas per mèrits propis. No es pot retreure, ni a l’equip ni a l’afició, que no cregués en l’empat –i fins i tot en la victòria– fins als últims minuts. Però si no arriba a ser per la inspiració de Granero, que portava la barbaritat de set temporades sense marcar a la Lliga, l’Espanyol se n’hauria anat amb les mans buides.