Polítiques de tòpics
Suposo que és per mandra que s’utilitzen tant els tòpics quan es parla de polítiques públiques. Diem així que “Suècia és el bressol de les polítiques socials progressistes” i ens quedem tan amples. Afirmem que finançar un servei públic amb impostos és sempre més equitatiu que fer-ho amb cotitzacions i mirem malament qui s’atreveixi a estar-hi en contra. Parlem de taxes universitàries i les donem per bones, però si esmentem els copagaments posem el crit al cel. Una despesa que veiem i no ens agrada la critiquem; si va per deducció fiscal, que ignorem, callem. Si hom qüestiona l’universalisme per bé que és més selectiu en prestacions, ja se l’acusa d’enterrador de l’estat del benestar. Proclamem l’equitat d’accés i donem per feta la igualtat de resultats, en un clar prejudici supremacista.
Un d’aquests mantres molt utilitzat en tot temps i lloc és que la redistribució a Espanya la fan els impostos i que la progressivitat la dona l’IRPF. Ho comento aquí perquè en els debats sobre el futur finançament autonòmic he reiterat que l’única responsabilitat fiscal de veritat per a una comunitat autònoma la dona l’impost sobre la renda personal i se m’ha tallat amb aquell tòpic. Es diàfan que només la quota de l’IRPF tradueix avui responsabilitat fiscal, i els ingressos rebuts de la resta d’impostos participats són poca cosa menys que transferències disfressades. Més encara, argumento que l’IRPF és central per finançar la despesa social de les CCAA (la del benestar), que l’impost de societats no s’hauria de tocar (ni per a les Comunitats Forals) per poder esdevenir el futur gran impost propi europeu, i que l’IVA, ni tant sols el col·legial que s’ha proposat, hauria de marcar diferències en uns territoris que comercien sense frontera. De manera que si volem augmentar la corresponsabilitat fiscal de veritat a les nostres CCAA no toca altra cosa que assignar-los més impost sobre la renda. Però és llavors quan responen amb el mantra: l’IRPF com a gran instrument de redistribució de la renda al qual l’Estat no pot renunciar, intocable per tant per a una política redistributiva. Com si preservant l’estructura de la progressivitat entre tots al Congrés de Diputats no n’hi hagués prou!
Els mantres, però, es combaten amb anàlisi. Com el que recull el darrer número de Papeles de economía española (núm. 154), en què S. Calonge ens recorda, amb dades, que la major part de la redistribució (entorn del 77%) a Espanya prové de les prestacions socials, i que l’IRPF i patrimoni junts tan sols arriben al 17%. Del seu impacte redistributiu, el 80% procedeix del 10% de declarants més rics, malgrat que aquests representen només un 25% de la renda. En fi. Calen unes polítiques públiques més basades en l’evidència. Per cert, atents al fet que per a aquest grup de renda la concentració del que se li exigeix fiscalment ha de suposar un fort incentiu a l’elusió o al frau, cosa que no hauríem d’ignorar.
Si volem augmentar la corresponsabilitat fiscal cal assignar més IRPF