El negre guanya en uns Bafta amb accent americà
‘Tres anuncios en las afueras’ guanya cinc Bafta, incloent-hi el de millor pel·lícula
Es podria dir que Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula de doble nacionalitat, feta amb diners britànics i nord-americans, amb un director angloirlandès (Martin McDonagh). Sens dubte és un avantatge en els temps del Brexit, i el cert és que ha estat la gran guanyadora dels Bafta, aperitiu dels Oscar i en general un bon avançament del que s’acosta a la gala de Hollywood.
Amb un rerefons dramàtic (la violació i assassinat d’una jove, i l’afany de la seva mare a trobarne el culpable) i tocs de sàtira i comèdia negra al més pur estil Fargo, Tres anuncios va conquerir els Bafta a la millor pel·lícula, la millor actriu en un paper protagonista (Frances McDormand), el millor guió original, el millor actor secundari i el millor film britànic (una propina per allò del doble passaport).
Com que cada vegada està més de moda separar els guardons a la millor pel·lícula i a la millor direcció –com si n’hi hagués algunes que es conduïssin soles cap a l’excel·lència sense ningú al volant, com aquells cotxes robotitzats que estan a punt d’envair les carreteres–, el Bafta a la direcció va recaure sobre Guillermo del Toro per la deliciosa comèdia romàntica La forma del agua, premiada també per la millor música i el millor disseny. És un duel que promet repetir-se d’aquí dues setmanes a Los Angeles.
Gary Oldman no és l’actor físicament més semblant a Winston Churchill, i la seva edat no concorda amb la del primer ministre al començament de la segona guerra mundial, però ha donat un enorme realisme al personatge a La hora más oscura, de manera que era el favorit indiscutible al Bafta al millor actor, i així va ser. Si hi va haver sorpreses, van ser amb comptagotes, perquè la incomparable Frances McDormand va obtenir el premi a la millor actriu pel seu paper com a mare compungida que col·loca tres anuncis als afores d’Ebbing, Missouri, criticant la passivitat de les autoritats i exigint justícia per a la seva filla. Woody Harrelson fa un magnífic paper com a moribund xèrif víctima de la seva ira, però que l’entén fins al punt
Guillermo del Toro és guardonat com a millor director pel realisme màgic de ‘La forma del agua’
de pagar anònimament de la seva butxaca els cartells que critiquen la seva gestió quan a ella se li acaben els diners. Harrelson estava nominat, però el premi va anar a parar a Sam Rockwell, un subordinat seu bastant limitat que al final s’uneix a la recerca del violador i homicida.
No falten crítics que considerin que Call me by your name hauria de ser en el discurs a la millor pel·lícula de l’any (i Timothée Chalamet al millor actor), però a la gala londinenca es va haver de conformar amb el premi al millor guió adaptat. De la mateixa manera
que Dunkerque es va limitar a guanyar el Bafta al millor so. El britànic Daniel Kaluuya va ser guardonat com a millor estrella emergent pel seu treball a Déjame salir.
Tot és una qüestió de gustos, però poques crítiques es poden fer als votants dels Bafta per mirar amb bons ulls els tres anuncis als afores d’Ebbing, que, al marge de qualsevol altra consideració, és un retrat de l’Amèrica del Nord profunda i una assignatura obligatòria per entendre per què Donald Trump és el president dels Estats Units.