Els baixos fons de Brassaï ocupen la Mapfre
La Fundació Mapfre recorre la trajectòria del fotògraf en una extraordinària retrospectiva
Brassaï (1899-1984) va ser un flâneur en la penombra parisenca. Li agradava la nit, i al París d’entreguerres es va capbussar als baixos fons a l’encontre de la vida canalla de cafès i bordells, xulos, prostitutes i perdonavides, parelles que es fan petons sota ponts sòrdids i rodamons solitaris que dormisquegen als bancs dels parcs, fanals i malfactors en la boira i llambordes brillants de pluja...
Però l’afany de Brassaï no era documentar la realitat ni ser un fotògraf carterista a l’estil de Joan Colom o un caçador d’aquells moments decisius que perseguia Cartier-Bresson. Sovint componia les escenes i després es retirava a l’estudi: “Per traduir en imatges tot el que em meravellava de la nit de París. Per això em vaig fer fotògraf”, va escriure.
Brassaï, que sempre havia volgut ser pintor, va arribar a la conclusió que els pintors de l’era moderna eren els fotògrafs, i ell mateix se situava en una línia que va de Rembrandt a Goya abans d’arribar al París de Degas i ToulouseLautrec. Al magnífic autoretrat que obre la retrospectiva que li dedica la Fundació Mapfre el veiem al bulevard Saint-Jacques, amb el cigarret penjant a la boca, mentre mira a través del visor d’una càmera pesant fixada a un trípode. Gairebé com un pintor de cavallet.
“L’objectiu de Brassaï i el seu èxit perdurable va consistir a reimaginar una mitologia absorbent amb un ric passat en la literatura i les arts visuals i traslladar-la al mitjà descriptiu de la fotografia de la manera més visceral i immediata”, assegura el comissari Peter Galassi, que va ser comissari en cap del departament de fotografia del MoMA entre el 1991 i el 2011. Es tracta de la primera gran exposició (fins al 13 de maig) organitzada des de l’any 2000 (Centre Pompidou) i de la primera a Espanya des de la produïda a la Fundació Tàpies en col·laboració amb el Reina Sofia el 1993.
Brassaï va néixer a Transsilvània (actual Romania), terra de vampirs, de qui es podria dir que va heretar el gust per la nit. Va arribar a París el 1924. La seva ciutat natal es deia Brasso, cosa que explica el nom de Brassaï (el seu nom original era Gyula Halász, que preservava per a la seva carrera com a pintor i escultor). Per arribar a final de mes va treballar com a periodista cobrint esdeveniments esportius per a un diari hongarès. Després es va dedicar a la fotografia per poder vendre a les revistes de l’època, que, gran ironia, no van entendre el seu treball, però a ell li va permetre descobrir una activitat cada vegada més interessant, una nova identitat.
L’exposició a la Casa Garriga Nogués reuneix més de 200 peces. A la planta baixa se situen les imatges de Paris de nuit, un llibre del 1932 resultat d’un encàrrec de l’editor Charles Peignot (el pont Royal vist des de l’aigua, la torre Eiffel des del Trocadéro...) i les que ell mateix va agrupar sota el títol
Plaers i que no van veure la llum fins als anys setanta, quatre dècades després de la seva realització. Els baixos fons de París. Gent de la briva, transsexuals, mafiosos captats als carrers, els cafès o les sales de ball, amb una incursió a Chez Suzy, un prostíbul on construeix tota una narrativa, des de l’arribada del client (de fet, el seu ajudant) fins a la presentació de les prostitutes (interpretant-se a elles mateixes) o la culminació de l’acte en un hotel de la Rue Quincampoix.
També hi ha el Brassaï dels grafitis, aquells treballs anònims, parets erosionades i dibuixades pel ganivet d’algun aficionat, que fotografiava als murs de la ciutat i que despertaven l’admiració de Dubuffet. Amic dels grans artistes de la seva època, Kandinski, Kokoschka, Henry Miller o Jacques Prévert, també va ser el retratista de Dalí, amb qui va col·laborar fent escultures efímeres, Matisse, Giacometti, Michaux o Picasso, que va capturar al seu estudi d’escultures de la Rue La Boétie per a la revista surrealista Minotaure. D’allà va sorgir una amistat per tota la vida i un llibre: Converses amb Picasso (1964), que el malagueny recomanava a tothom que volgués entendre la seva feina. Va ser admirat pel cercle de Breton, però ell se situava en un altre pla, “i comparava de manera burleta l’actitud dels surrealistes amb la mentalitat crèdula d’una serventa o un conserge”, apunta Peter Galassi. “Consideren que les meves fotografies eren surrealistes perquè revelaven un París fantasmal i irreal, sumit en la foscor i en la boira. Però el surrealisme de les meves imatges no era més que una realitat fantàstica per la manera com es veu. Només vaig buscar captar la realitat perquè res no és més surrealista que això”, va dir l’artista, desmarcant-se’n.
L’exposició també repassa els seus viatges a diferents ciutats del món per encàrrec de Harper’s Bazaar. Algunes van ser fetes a Barce-
L’afany de Brassaï no era documentar la realitat, sinó traduir en imatges tot el que el fascinava de manera visceral
lona el 1955, i darrere d’una nena que salta a corda a la plaça Reial i una vociferant venedora de loteria al barri xino s’endevina la figura distreta de Joan Miró. Un any abans va captar una impactant perspectiva de Barcelona des d’una posició elevada de la Sagrada Família.
Peter Galassi ha volgut posar l’accent en el Brassaï fotògraf, i en concret en el fotògraf artista, excloent les seves altres facetes, però fa una excepció en el cas dels nus femenins, en què inclou dibuixos i una escultura. Dones que a les fotografies són anònimes, sense rostre, de cossos extraordinàriament atractius i que, assegura el comissari, Brassaï acostuma a representar en actituds de submissió.