Macron puja al tren
Les centrals anuncien una vaga el 22 de març contra la semi privatització
El president francès està disposat a afrontar la reforma del ferrocarril, fet que suposarà enfrontar-se a un col·lectiu de treballadors ben protegit en matèria de drets laborals i molt actiu a l’hora de mobilitzar-se per a la seva defensa.
La perspectiva d’una vaga de ferrocarrils, una amenaça que ja esgrimeixen els sindicats –i amb data anunciada, el 22 de març– caldeja l’ambient polític i social a França. La reforma del sector toca nervis molt sensibles. Afecta una gran empresa pública, amb tot el que això implica per a un país d’Estat fort com França, i un servei essencial, ja que una bona part dels desplaçaments en l’hexàgon es realitza per via fèrria, atesa la densa xarxa, l’eficiència i les connexions ultraràpides entre ciutats gràcies als TGV.
Els dirigents de la SNCF –l’equivalent a la Renfe espanyola– i els representants sindicals es van entrevistar amb membres del Govern, inclòs el primer ministre, Édouard Philippe, en una primera reunió de tempteig. Per les declaracions posteriors, el pols es preveu que sigui llarg. “El nostre estat d’esperit és el d’escoltar, el del diàleg, però també el de la claredat sobre la necessitat d’actuar”, va dir la titular de Transports, Élisabeth Borne.
Sobre la taula hi ha un controvertit informe sobre la reforma ferroviària, elaborat per Jean-Cyril Spinetta, exconseller delegat d’Air France-KLM. La seva proposta és una transformació en profunditat que qüestionaria l’estatut laboral dels empleats ferroviaris –els poderosos cheminots–, una disposició que els sindicats consideren sacrosanta i per a la defensa de la qual estan disposats a arribar on calgui arribar, fins a paralitzar el país.
L’informe Spinetta pretén realitzar canvis tendents a aturar d’una vegada el dèficit anual del servei ferroviari, que assoleix els 2.600 milions d’euros a l’any i que acumula ja 46.000 milions d’euros, unes xifres insostenibles a llarg termini. Per això es proposa d’obrir la competència, introduir empreses privades, tal com exigeixen les directives europees. Això implicarà, paral·lelament, la conversió de les dues empreses actuals, la SNFC Mobilités i la SNCF Réseau –responsables, respectivament, dels trens i de les infraestructures ferroviàries– en societats anònimes.
Un punt molt delicat de la reforma anunciada consisteix en el tancament de nombroses línies secundàries que no són rendibles. Aquesta mesura no només tindrà efectes laborals i organitzatius sinó que pot enfrontar el Govern amb administracions locals i regionals afectades, a més de causar molt malestar en els usuaris. L’oposició de dretes i d’esquerres podran capitalitzar aquestes decisions, agitant el populisme.
Els canvis a la vista van aparellats a l’abolició progressiva del règim laboral vigent per als cheminots, un col·lectiu que, per als sindicats i per als partits d’esquerra, encarna una de les últimes trinxeres de resistència a la política neoliberal i al desmantellament de conquestes històriques dels treballadors. Per a Macron, òbviament, no hi ha d’haver tabús en el seu propòsit de reformar França i de fer-la més competitiva en l’escena global.
L’Elisi és conscient que assumptes com la reforma ferroviària seran impopulars i poden tenir un cost elevat, però es considera que el moment ha arribat i que, per sort, aquest any no hi ha eleccions previstes. La pròxima cita important amb les urnes seran els comicis europeus de maig del 2019, així que hi ha temps per absorbir el desgast i capgirar la situació.
L’escenari de vaga, amb tot, és inquietant, pels precedents. El líder del principal sindicat, CGT, Philippe Martínez, va evocar el que va passar el 1995 contra el govern d’Alain Juppé. El primer ministre va pretendre fer una reforma profunda dels sistemes de protecció social, inclòs el càlcul de les pensions. La resposta va ser molt contundent, una onada de protestes com no es coneixia des del Maig del 68. Els ferroviaris van ser la punta de llança. Les vagues van guanyar seguiment i van culminar en manifestacions que van treure al carrer dos milions de persones, a tot França, el 12 de desembre del 1995. Durant tres setmanes hi va haver una vaga total de trens i del transport públic a París. El caos va ser enorme. Les aturades i l’agitació van obligar Juppé a fer marxa enrere en gran part dels seus plans.
El perill per a Macron és que la protesta contra la reforma de la SNCF es converteixi en excusa perquè els seus rivals intentin clavar un cop a les seves reformes i desestabilitzar la seva presidència. França Insubmisa –l’esquerra radical– ja ha avançat que estaran al costat dels cheminots en vaga. La ultradreta està embrancada en lluites intestines però segur que provarà d’encoratjar el descontentament i de treure’n profit.
Planeja el fantasma de les mobilitzacions contra el govern Juppé, el 1995, que van paralitzar França