Terror en la Berlinale
‘Utøya 22. juli’ i ‘7 días en Entebbe’ reconstrueixen atemptats
El festival de cinema de Berlín acull l’estrena d’Utøya 22. juli i 7
dies a Entebbe, dues pel·lícules amb el terrorisme com a temàtica central, per bé que amb una forma d’encarar el tema i un resultat ben dispar.
El mòbil sona, però no contesta ningú. És el mòbil d’una de les 69 joves víctimes que van ser abatudes el 22 de juliol del 2011 a l’illa noruega d’Utøya, a prop d’Oslo, on un extremista de dretes va sembrar el terror durant 72 minuts eterns. Anava armat com si fos un exèrcit. El mòbil sona, sí. És la mare d’una noia abatuda que truca a la seva filla.
És un dels moments impactants d’Utøya 22. juli, d’Erik Poppe, una significativa pel·lícula contra l’horror el dia que semblava que el festival havia reservat a la seva contribució anual a la història universal de la infàmia. Després, 7 días en Entebbe, del brasiler José Padilha. Parla del segrest d’un avió d’Air France que anava de Tel Aviv a París, i que va acabar a Entebbe (Uganda), on regnava –l’any 1976– el dictador Idi Amin.
Aquest segrest, que ha estat portat diverses vegades al cinema, va interessar Padilha pel paper dissuasiu dels terroristes alemanys, interpretats al film per Rosamund Pike i Daniel Brühl. I ho fa amb una mirada menys èpica i més realista, diu Padilha, del paper de Yoni Netanyahu, germà de l’actual primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. L’única víctima de la força de rescat israelià.
Padilha, el director de Tropa d’elit (2007) i responsable de la sèrie Narcos, de Netflix, no arriba a transcendir la història: la reconstrucció del famós segrest a 7 días en Entebbe és pla. Per moments rutinari, sense calidesa humana i sense valor crític del fet en si: un film in- útil. A diferència d’Utøya 22. juli, que, de manera respectuosa, aconsegueix evitar l’horror recreatiu. Afronta aquell drama de la millor manera possible; potser des de l’única manera decent: des del costat de les víctimes. Des de la seva desesperació i la seva por.
“El que va passar aquell 22 de juliol no es pot transmetre en paraules. Tenim la cara de les víctimes per viure l’angoixa, la por, el desconcert dels que van morir o van sobreviure a la tragèdia”, va explicar Poppe. Si té algun sentit recrear-ho ara és, precisament, perquè no oblidem. Perquè se sàpiga que encara hi ha víctimes, tres de les quals van acompanyar ahir, a la Berlinale, el director que ha reconstruït la seva dramàtica experiència.
Utøya 22. juli no busca la fidelitat dels esdeveniments, sinó que és una reconstrucció emocional. Realitzada en una sola presa, com una escena llarga. Les primeres imatges mostren un atemptat previ, a través de la televisió, que l’assassí va muntar a Oslo per distreure la policia. Hi van morir vuit persones. Una cortina de fum creada per Anders Breivik, el fonamentalista neofeixista autor de l’atemptat.
Després la càmera passa a centrar-se en la figura de la Kaja (Andrea Berntzen), que busca a la seva germana Emile. El campament es transforma, des que sonen els primers trets, en una carnisseria (malgrat que no veiem la sang en cap moment), i la càmera s’enganxa a la Kaja durant aquells 72 mortífers minuts. A la pel·lícula l’assassí és una figura llunyana, entrevista. Són els trets, el so dels trets, els que sembren el terror entre els perseguits. L’horror.