Després del balcó
Imaginem que després del 6 d’Octubre del 1934, Joan Comorera i Soler , conseller d’Economia del Govern de la Generalitat i secretari general de la Unió Socialista de Catalunya, home de ferro, hagués declarat davant el jutge d’instrucció que el seu propòsit era frenar l’escena del balcó, però que Lluís Companys es va obstinar a sortir a la plaça Sant Jaume per proclamar “l’Estat català dins la República federal espanyola”.
Tots els governants catalans van ser capturats per l’exèrcit el matí del 7 d’octubre del 1934. Van ser conduïts al vaixell-presó Uruguay, jutjats al cap de sis mesos a Madrid pel Tribunal de Garanties Constitucionals, i condemnats el 6 de juny del 1935 a trenta anys de presó pel delicte de rebel·lió. Tots van anar a parar a la garjola, esperant que la victòria de les esquerres en les següents eleccions republicanes els amnistiés, com així va passar el febrer del 1936. Tots van aguantar el xàfec, menys un: l’independentista Josep Dencàs, conseller de Governació, dirigent d’Estat Català, cap dels escamots i gran enemic de la CNT-FAI, que va decidir fugir per la xarxa del clavegueram, acompanyat per alguns col·laboradors.
Tots menys Dencàs van ingressar a la presó i cap es va desdir dels seus fets davant el tribunal que els va jutjar. Ni Joan Comorera, ni Ventura Gassol, ni Joan Lluhí i Vallescà, ni Martí Barrera, ni cap dels altres consellers detinguts, van voler declarar davant el jutge que el pronunciament del Sis d’Octubre era un afer merament simbòlic i que en última instància era conseqüència de l’obstinació de Companys. El president de la Generalitat, tanmateix, podia haver al·legat que ell no n’estava gaire convençut, però que el van empènyer. No hauria mentit pas. Companys sabia que fracassaria –els cenetistes no donaven suport majoritàriament al pronunciament–, però es va entregar al seu destí. El fat tràgic de Companys.
Era una altra època. Tot era molt més dur que ara. La vida durava menys. La vida valia menys. No hi havia Seguretat Social ni pensions. El confort domèstic era escàs. Els ideals eren imperatius i molt amples les esperances. Les idees coquetejaven sovint amb la mort. La fidelitat al grup era molt important i la traïció tenia un alt preu. Les xarxes socials eren els diaris –totes les tendències d’Esquerra Republicana
Cap dels acusats dels fets del Sis d’Octubre no se’n va desdir; hi havia un indult a l’horitzó
disposaven d’una publicació escrita–, els cartells, els mítings i les reunions nocturnes. Hi havia molta gent armada a Barcelona.
Ja es lluitava llavors pel control del relat. La narració posterior al Sis d’Octubre la van controlar els intel·lectuals d’Acció Catalana, que havien perdut les eleccions del 1931 davant ERC. No manaven gaire, però influïen. Van salvar la figura de Companys –calia protegir la presidència de la Generalitat– i van assenyalar dos culpables: el separatista Dencàs, per covard, i Lluhí, per “espanyolista”. (El federalista Lluhí i Vallescà era la baula que connectava el pronunciament català amb els plans revolucionaris del PSOE contra la dretanització del Govern Lerroux.)
Eren uns altres temps. Encara no havia arribat la postmodernitat i la transformació de la vida i la política en símbol i relat líquid. Les paraules tenien un altre valor i la política no era una carrera professional. S’albirava un indult si guanyava el Front Popular.