Apostes sinistres a la porta del Tribunal Suprem

Els partits de la incompetència no podien deixar passar l’oportunitat d’abraonar-se sobre els morts dels atemptats i el respecte per una llengua plenament oficial. Són temes que generen beneficis immediats i una efervescència carronyaire que infantilitza la política. Ahir el seguiment dels convocats pel Tribunal Suprem va alternar moments de neutralitat, sensacionalisme (enfocar la pantalla del mòbil d’Antoni Castellà) i una histèria d’apostes, a veure qui era empresonat i qui no. En el fragor de la frivolitat es va consolidar la fórmula les Martes per referir-se a Marta Rovira i Marta Pascal. És un calc del que va passar amb els Jordis (Cuixart i Sànchez). Recordem que la fórmula els Jordis va néixer

al periodisme de Madrid i aquí va ser rebuda amb recel perquè semblava una denominació més adequada per a un clan quinqui que per a uns activistes. Però el fet que fos fàcil de titular i circular per les xarxes socials va desactivar els escrúpols que ara ni tan sols

s’insinuen per parlar de les

Martes.

A les portes del Suprem, Mireia Boya va tornar a fer declaracions després d’una setmana d’increïble superioritat moral que ha confirmat que els perdedors electorals de la CUP tenen moltes simpaties mediàtiques i un estil de comunicació més potent que Inés Arrimadas, que les va guanyar i no ha proposat cap idea pròpia sobre l’obscena commemoració del 17-A o la proposta d’intervenir la política lingüística. Els primers que van instrumentalitzar el 17-A van ser la CUP, en aquella manifestació on, amb l’aval d’Otegi, es van perdre totes les oportunitats de reforçar consensos entre els governs de Catalunya i d’Espanya.

I parlant d’Espanya: de la lletra de l’himne que proposa Marta Sánchez el més simptomàtic és el vers: “Y no pido perdón”. Ahir, a Antena 3, Eduardo González Pons, híbrid de Mefistòfil i Undiano Mallenco, va reclamar que Sánchez interpreti l’himne a la final de Copa. Vaticini: serà un estímul perquè bona part dels assistents el xiuli amb més força encara. González Pons tampoc va perdre l’oportunitat de posar-se al nivell de la mesquinesa general i va comparar Carles Puigdemont amb el Manneken Pis. Potser ignorava que sota l’estàtua primigènia hi va haver una inscripció (“El Senyor em va aixecar sobre una roca i ara elevo el meu cap sobre els meus enemics”) que molts independentistes compartirien i que, segons la llegenda, el nen va salvar la ciutat pixant sobre la metxa dels explosius instal·lats pels invasors. A Espanya, en canvi, hi ha més propensió a pixar fora de test i a competir a veure qui té la metxa més gran.

El més simptomàtic de la lletra de l’himne és el vers: “Y no pido perdón”