L’Estat sense amo
Des de la recuperació democràtica, l’Estat personifica la sobirania popular. La Constitució afirma que “Espanya es constitueix en Estat social i democràtic de Dret” i tot seguit que “la sobirania resideix en el poble, del qual emanen tots els poders de l’Estat” (incloent-hi la justícia!).
Després de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola (CE) del 1978, hi ha tres dates decisives en les quals l’Estat (la sobirania popular) s’ha vist sacsejat i ha hagut de reaccionar: l’intent de cop d’Estat (23 de febrer del 1981), que va durar unes hores però va sacsejar el costellam de la jove democràcia espanyola i va desfermar una crisi d’extrema gravetat, saldada amb condemnes exemplars; la declaració, per primera vegada des de la CE, de l’estat d’alarma per fer front al caos aeroportuari originat per la insubordinació massiva dels controladors aeris (4 de desembre del 2010), i l’aprovació pel Senat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per frenar el procés independentista de Catalunya (27 d’octubre del 2017).
En tots els casos l’Estat es va veure sacsejat per forces que pretenien violentar la legalitat. I va reaccionar amb aspror, per tal de garantir la democràcia. En línia amb la idea que defensava el general De Gaulle: “L’Estat fort és l’únic que pot garantir la democràcia”.
La percepció estesa és que, a Espanya, l’Estat ha vist reduït el seu marge de maniobra, per baix des de les comunitats autònomes (educació, sanitat...) i per dalt des de la Unió Europea (política monetària, energètica, agrícola...) perquè s’ha vist desproveït, progressivament, d’un element fonamental de tota organització política: el poder.
L’Estat de les autonomies ha imitat l’empenta hidroestàtica d’Arquimedes: “Un cos totalment o parcialment submergit en un fluid en repòs experimenta una empenta vertical i cap amunt igual al pes de la massa del volum del fluid que desallotja”. D’aquesta manera, l’Estat es ressent de la seva pròpia absència. I com que la naturalesa té horror del buit, aquest l’ocupen amb cobdícia els usufructuaris nacionalistes, que, no contents amb la possessió que els reserva la Constitució, exigeixen la nua propietat, que no és cap altra cosa que la independència.
I això ha anat convertint l’Estat en un concepte sense amo, sense propietari que el cuidi i vetlli per ell. L’espanyol percep poc l’Estat, perquè la presència en la seva vida l’ha de deduir de veure el Rei en actes oficials o el logo dels ministeris quan financen alguna cosa, i després gairebé sempre, amb intenció electoral. Per no parlar de l’absència prolongada de l’Estat a les regions històriques, fonamentalment País Basc i Catalunya, on ha minvat la seva presència, reduïda a delegacions menors de l’Administració de l’Estat, Correus, estancs i administracions de loteria.
En les grans qüestions –el rescat bancari, la realitat catalana–, l’administrador de l’Estat s’ha vist inerme. Fonamentalment, perquè les institucions han estat, en molts casos, envilides o els governants no han tingut els reflexos i ressorts que proporciona la pulsió de la supervivència i no disposen de mitjans adequats o els que tenen són arcaics o indigents, tret de poques excepcions (l’Agència Tributària o l’AVE).
Després de la pretensió de declarar la república catalana i esqueixar aquesta regió del conjunt de l’Estat, la falta d’una activa i categòrica defensa per part de l’establishment polític (els dèficits governatius) ha deixat en mans
El model autonòmic ha anat convertint l’Estat en un concepte sense propietari que el cuidi i vetlli per ell
del poder judicial la resposta al desafiament més greu que hi ha hagut a Espanya els últims quaranta anys.
Jutges i magistrats exerceixen la seva funció constitucional i moral de defensa de la legalitat. Igual com els policies i guàrdies civils, el Tribunal Constitucional o la Fiscalia General de l’Estat, els metges de la Seguretat Social, els professors d’institut o maestros nacionales. Tants funcionaris anònims, genuïns servidors públics que, precisament des del seu anonimat, compleixen cada dia amb el seu deure.
I, coincidint amb la insurrecció de les institucions catalanes, l’Estat espanyol ha estat greument injuriat, acusat de no ser democràtic, no respectar la divisió de poders, tenir presos polítics, reprimir les llibertats, mantenir vicis franquistes, tenir institucions polititzades i, per tant, no ser un Estat com els del seu entorn.
Què li falta a l’Estat espanyol, que té territori, població i poder, fins i tot amb competències minvades? L’element fonamental per polir la situació és l’orgull de pertinença, de sensació de primacia per formar part d’una cosa gran. Per què jo no tinc dret a gaudir de la pertinença a una nació? Aquest orgull lluita per trobar col·locació: sense himne per cantar, sense bandera per fer onejar amb llibertat, sense paisans d’un o un altre biaix amb els quals sentir-se identificat. Aquest orgull que busca Estat es troba en l’esperit de molts grans espanyols.
Només els llibres d’història i alguns esportistes supleixen la necessària
A Espanya falten elements d’unió: no hi ha un lideratge que transmeti valors d’excel·lència
i inexistent exemplaritat pública i lideratge emocional que motivi els habitants d’un país a fer-se millors.
Més enllà del futbol i d’algun èxit esportiu (col·lectiu o individual) falten elements d’unió. No hi ha un lideratge d’exemplaritat, d’exemplaritat pública, que transmeti els valors de l’excel·lència: mèrit, capacitat i satisfacció pel compliment del deure i per les coses ben fetes. Retribució per la contribució i no pel contactisme. Capitalisme de mèrit i no d’avantatge. Falten, en fi, valors socials i de conducta i persones que els encarnin i que facin d’exemple.
Dins de l’Estat abunda, en més o menys quantitat, en funció de cada regió, un sentiment de solitud i tristesa. A qui serveixo? La impotència del testimoni, del testimoni inútil que no pot fer res per evitar que una nació (amb Estat, sense amos i sense líders) se submergeixi en la globalització sense valors que la governin.
L’irreversible procés de globalització ha posat més de manifest moltes d’aquestes mancances. El curtterminisme i la mediocritat queden notòriament a la vista en comparació a estàndards internacionals molt més previsibles, organitzats i solvents. La inseguretat jurídica, els imprevisibles canvis, la falta, en definitiva, d’un
Cal prioritzar mèrit, capacitat, transparència i seguretat jurídica amb l’objectiu de generar orgull de pertinença
sentit d’Estat, per sobre de sigles i d’interessos electorals fa que els grans inversors manifestin les seves pors. I ho fan com ells saben fer: encarint el finançament i qüestionant la solvència.
A les diferents regions, el desinterès per la idea d’Espanya ha crescut exponencialment com a conseqüència de no haver estat capaços, des de la capçalera de l’Estat, de plantejar projectes, objectius, il·lusions, aspiracions... que mobilitzin tanta desgana, escepticisme, desistiment.
La qüestió catalana ha suposat un canvi de rumb davant l’efecte inercial de la Constitució expandit durant els darrers 40 anys. El progressiu desgast jurídic, competencial i emocional de l’Estat s’ha vist sorprès, per primera vegada, per un enemic comú que ha obligat a unir forces als balcons i a les Corts.
Queda la corrupció, això sí. Senyal inequívoc del caràcter llatí: recomanació, tràfic i impunitat popular, ingredients perfectes per a una corrupció patològica. No som davant una malaltia sinó davant una epidèmia. I això mata l’exemplaritat pública, el lideratge, la il·lusió i la grandesa.
Espanya com a Estat és sobretot un estat d’ànim. La passió dels seus habitants, el marcat caràcter llatí i la constant expressió dels sentiments caracteritzen sens dubte aquesta part meridional d’Europa. Els negocis, les relacions personals i les relacions amb l’Administració venen presidits pel joc de les passions.
Manifestem el nostre estat d’ànim en tot el que fem i les relacions personals presideixen tots els lèmurs de la vida. Però aquesta passió també és positiva i, ben portada, constitueix un fet diferencial favorable.
L’Estat espanyol s’ha de desenvolupar en el nou marc global sobre la base d’un estat d’ànim positiu. Ha de ser reconeixible i ho serà si s’aconsegueix que prioritzin mèrit i capacitat, transparència i valors, seguretat jurídica i confiança. Tot això amb l’objectiu ineludible de generar orgull de pertinença. Els amos de l’Estat s’ho mereixen.