L’escalada
Abans que esclatés tot, alguns asseguraven que el procés català serviria per reinventar el projecte espanyol. Com una mena de catarsi que es produiria després d’observar la brutal desafecció d’àmplies capes de la població catalana, en un moviment col·lectiu que traspassava orígens, classes socials i adscripcions ideològiques, i que feia virar cap a l’independentisme les ordenades classes mitjanes catalanes. Si el tsunami català era de tal magnitud, calia esperar alguna reacció autocrítica, un repensar Espanya en termes de més tolerància i empatia amb les nacions que la constitueixen. En aquells dies encara feliços, recordo que responia amb un deix pessimista: Espanya sempre reacciona cap enrere quan la forcen a mirar endavant. Pateix una ancestral síndrome del cranc.
Desgraciadament, els fets m’han donat la raó i després de menysprear, menystenir i demonitzar el moviment català, sense ni un bri de correcció política envers les demandes catalanes, la reacció en el moment final ha estat una repetició del clàssic històric: repressió i reforç de l’Espanya més intolerant. És a dir, cada vegada que la bandera catalana s’ha alçat en la història, la reacció espanyola no ha estat la d’un exercici d’introspecció crítica, sinó l’elevació d’una bandera espanyola més gran, més agressiva i més reaccionària. Com si elevant cap al cel la causa catalana, s’obrissin les portes de l’infern espanyol.
En aquesta carrera cap al no-res corren desbocats els dos paladins de l’Espanya eterna, immersos en un deliri d’exultació patriòtica que pot reportar-nos moments de gloriosa comicitat. O d’ignominiosa tragèdia, perquè no hi ha res més irredempt que el nacionalisme espanyol. I així tenim el PP i Ciutadans mesurant-se els atributs diàriament, ansiosos els uns i els altres de tenir-la més llarga. Per descomptat, la vara de mesurar patrioticoespanyola sempre és el clatell català, que copegen sense miraments en la seva carrera per guanyar el mèrit de ser els autèntics pota negra. Que els blaus demanen penes de presó terrorífiques, els taronja exigeixen sumar anys; que els uns criden “a por ellos”, els altres criden més fort; que els del PP fiquen el morro en el català a les escoles, els de Ciutadans embogeixen i gairebé exigeixen el tancament de Catalunya sencera. És un espectacle de nacionalcutrerisme, àmpliament desfermat en la història dels últims segles, que no ha servit mai per a res de bo, excepte per portar Espanya a posicions antimodernes i antidemocràtiques. Però així estan tots dos partits, llançats en la seva carrera embogida cap al passat.
Sincerament crec que, per aquest camí, Espanya no fa cap altra cosa que suïcidar-se perquè, encara que es desencadenin les fúries de l’espanyolisme més ranci, Catalunya, Euskadi i Galícia continuen existint i aquest frontó de nacions no el trenca ni un Rivera nu enfundat en la bandera.
Espanya i la síndrome del cranc: sempre reacciona cap enrere quan ha de mirar endavant