Rendir-se a temps
La confrontació entre la llei i la legitimitat ha anat acompanyada en els últims mesos d’iniciatives i moviments tàctics amb què els defensors de cada principi buscaven la rendició dels altres, sense concessions. O la legalitat s’enretirava a un costat, donant carta de naturalització a un relat legitimista –seqüenciat entre abans i després del cessament del Govern Puigdemont i entre abans i després del 21-D–, o l’unilateralisme renunciava expressament a mantenir la independència com un horitzó inexorable, sotmetent-se a la llei i a les resolucions judicials. No hi havia termes mitjans perquè la dinàmica de confrontació ho impedia. Fins a tal punt ha estat així que l’afany perquè els discrepants desisteixin sense remissió s’ha traslladat al si dels dos camps polítics. La sortida de Puigdemont i d’alguns dels seus consellers a Bèlgica potser va generar desconcert entre els independentistes. Però ha estat el calendari institucional, preceptiu després de les últimes eleccions al Parlament autonòmic, el que ha desencadenat la pugna entre els partidaris de la investidura de l’expresident i els favorables a la formació d’un govern dins de la legalitat. El desafiament independentista va vorejar les diferències entre PP, PSOE i Ciutadans per establir un front comú contra la il·legalitat. Però n’hi ha hagut prou que sortissin les pròximes eleccions a Espanya perquè l’exigència de rendició incondicional dirigida al legitimisme secessionista s’hagi convertit en un combat entre Ciutadans i el PP perquè l’altre s’avingui sense matisos als postulats propis.
En els pitjors anys de l’implacable enfrontament entre el PP i el PSOE –entre els atemptats de l’11-M i els intents de Rodríguez Zapatero per negociar amb ETA– l’objectiu perseguit pels contendents no era la rendició, sinó la liquidació política de l’adversari, convertit en enemic. Fins i tot en el fragor de la contesa partidària i institucional sobre el futur de Catalunya es perceben tons més mesurats que els que es van emprar a compte de la teoria de la conspiració. Aquell moment i aquest no poden ser comparats en tots els seus extrems, esclar. Però quan se subratlla que ens trobem davant la crisi més gran que el país ha hagut d’afrontar des del 23-F, s’oblida aquell altre qüestionament de l’Estat i les seves institucions que va suposar la desinformació al voltant de l’11-M. La diferència més rellevant és que llavors es va arribar a posar en solfa l’actuació de la justícia per part dels qui veien Espanya amenaçada per una trama que, pel que sembla, anava des del carrer Ferraz fins als últims reductes d’Al-Qaida passant per ETA. Afortunadament, en aquesta ocasió ni els més entusiastes de “la independència, ja” tracten així la Fiscalia i el Tribunal Suprem. No reclamen la seva rendició, també perquè es veuen rendits a l’evidència.
Les compareixences davant el jutge Llarena versionen el relat de la declaració unilateral d’independència en totes les seves modalitats. Des de l’irreversible anunci de la constitució de la república catalana, fins al simbolisme de fer públic un desig sense especials intencions de dur-lo a la pràctica. L’independentisme es despulla davant la justícia, rendint-se davant una requisitòria general. Però també la justícia i l’Estat es despullen a compte de l’independentisme, perquè voregen els límits de la separació de poders quan hi ha consideracions d’oportunitat, de prevenció o d’estimacions hipotètiques en les interlocutòries. L’estratègia de defensa és l’eufemisme darrere del qual els dirigents independentistes, sense excepció, proven d’adequar-se a les circumstàncies. Abonant, davant dels seus, el supòsit que una cosa és la declaració davant el jutge i una altra l’ànim ferm dels seus propòsits. Però també la justícia es rendeix quan apareix en el quadre jugant amb els investigats a una partida sense regles prèvies, sobre qui ha de continuar a la presó, qui pot esquivar el tràngol mitjançant quina fiança, i quina conducta és tangencial als fets pels quals s’interessa la instrucció.
Rendir-se en política és confiar-ho tot a la bona sort en unes pròximes eleccions. Ningú no les vol, es diu. Però ningú no fa res per evitar-les, confiant que a última
L’independentisme es despulla davant la justícia, però també la justícia i l’Estat es despullen a compte de l’independentisme
hora una pensada n’esquivi la convocatòria. Catalunya ha liquidat el mite que el poder sempre sap el que té entre mans. Fins al punt que resulta impossible intuir ni tan sols qui exigeix a qui la rendició en aquests moments. No hi ha mostra més eloqüent que l’embolic interventor del 155 davant la immersió lingüística per testificar-ho. Val més rendir-se a temps de buscar una sortida.