Força, oenagés!
Uns fets escandalosos que han afectat algunes oenagés semblen haver desfermat una campanya contra aquesta mena d’entitats. Certament, dol especialment que entitats que per portar a terme les seves activitats reben ajuts de particulars i d’administracions puguin protagonitzar actuacions que van en contra del respecte i els drets de les persones. Responsables d’aquestes entitats s’han servit del seu paper assistencial per tal de cometre fets delictius o, en tot cas, de reprovable consideració ètica. Fa mal i s’ha de perseguir i castigar.
Però, dit això, és injust projectar una sospita generalitzada sobre aquest tipus d’entitats i sobre totes les persones que s’hi senten compromeses. És injust, molt injust. Aquestes entitats fan un servei extraordinari a la humanitat. De fet, totes les administracions i la mateixa societat, en totes les latituds geogràfiques, confien que aquestes entitats seran allí on elles no arriben o no volen arribar. Estan allí atenent víctimes, ajudant gent que ho necessita, aportant companyia i recursos de tota mena a persones o situacions que ningú se sent compromès a ajudar i resoldre.
No és just; el que està passant no és just. Milers i milers de voluntaris socials dediquen molt de temps de les seves vides a causes ignorades de clara significació social.
Alguns no ho han fet amb dignitat; han prostituït la idea; s’han aprofitat de la misèria dels destinataris de la seva ajuda amb finalitats humiliants. És cert; però milers i milers ho han donat tot per la raó de ser part de l’entitat sense rebre res més a canvi que una satisfacció íntima, molt sovint amagada, mai prou reconeguda.
Es diu que algunes d’aquestes entitats han començat a notar com el nivell de donacions i ajuts que rebien està disminuint. Seria molt greu. Caldrà donar explicacions, prendre mesures de control, vetllar pel correcte ús de la confiança rebuda, però també cal animar aquestes entitats a que no defalleixin, que segueixin endavant amb la seva tasca. Els necessitem.
Molts voluntaris donen una imatge més amable de la nostra societat al món. Moltes persones no troben més suport i consol que el que ells els donen. I, ara, per uns pocs pocavergonyes ens hem de malfiar de tots? Seria absurd; són les persones que fan mal ús d’aquesta confiança les que mereixen el menyspreu de la societat, no les causes a les quals s’havien compromès a servir.
Quantes situacions semblants ens toca malauradament conèixer cada dia en ambients ben diversos? De ben segur que les oenagés poden oferir un balanç molt més positiu que altres organitzacions.
Són mals moments per a aquestes oenagés. De ben segur que tota la seva gent ho està patint. Convindria fer-los arribar un missatge de solidaritat i de confiança renovada.
Els tocarà ser més exigents, més vigilants, menys bona fes; però que res de tot això faci decaure el seu ànim.
Els pocavergonyes no poden tenir tant d’èxit! El seu mal està fet. Cal lluitar per evitar-lo, però no s’hauria de perjudicar els valors que mouen aquestes iniciatives tan absolutament necessàries en el nostre món de cada dia. Que l’entrebanc deixi pas a una nova empenta!
No s’hauria de perjudicar els valors que mouen aquestes iniciatives tan necessàries en el nostre món de cada dia; que l’entrebanc deixi pas a una nova empenta!