Recordes on eres quan...

El gol d’Andrés Iniesta a Stamford Bridge ara sembla banal i, la veritat, queda tan lluny com la mort de Kennedy

El Barça juga avui a Stamford Bridge, un estadi que forma part de la història del club d’una manera molt destacada. Un Andrés Iniesta cabellut va capgirar, al minut 93, la semifinal de la Champions del 2009. No era cap final, però va ser un moment èpic, fundacional, que prefigurava el primer ple de títols de l’època Guardiola. Aquests dies hem tornat a veure la celebració desaforada d’un sempre tranquil Iniesta que es treia la samarreta (groga) i, mentre la boleiava com un posseït, lluïa una altra samarreta interior, també groga, de màniga tan curta que semblava imperi. Groc sobre groc damunt la blanca pell de don Andrés. Aquell moment lluminós de seguida va generar una pulsió memorialística in vitro, expressada en el gènere periodístic de l’on-eres-quan. Un format rendible, que permet aïllar detalls biogràfics. A mi, el gol d’Iniesta em va enxampar al cotxe, tornant del Museu del Joguet de Figueres. Circulava per l’AP-7 a cent vint per hora, a l’altura de Granollers, quan el mestre Puyal el va cantar. Per poder desfogar-me sense perdre el control del vehicle vaig aixecar el peu de l’accelerador i vaig començar a picar el sostre del cotxe amb el puny dret. Va ser una celebració d’alt risc. Fa l’efecte que tothom (com a mínim tota la culerada) ha hagut d’explicar algun cop on era, què feia i com va celebrar el gol d’Iniesta a Stamford Bridge. Només cal passejar-se una mica per la superfície capil·lar de l’hemeroteca global d’internet per adonar-se’n. Mira que ha guanyat títols, el Barça, però cap altre episodi ha suscitat de manera tan rotunda la pulsió de l’on-eres-quan.

La primera vegada que vaig tenir consciència d’aquesta miscel·lània periodística va ser amb els atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre del 2001. Inauguràvem el segle amb un trauma, televisat en directe arreu del món en un bucle de ciment i foc que va fixar milions de mirades en milions de pantalles. Ben aviat van començar a aparèixer els mosaics de records als mitjans. Tothom recordava on era quan el primer avió havia impactat contra l’edifici, i aquesta mirada sobre les mirades dibuixava un ull de mosca de la societat global. Els catalans hem viscut en els últims temps una concentració tal de jornades històriques que prou feina tindrem per retenir-les. Dissabte va fer sis mesos dels atemptats del 17 d’agost. Si prenem aquesta data com a fita inicial, podem establir una seqüència inaudita que forma un sismograma: 6 i 7 de setembre al Parlament, l’enèsim 11 de setembre massiu, 1 d’octubre entomant el xàfec a les escoles, 3 d’octubre paralitzant el país, 27 d’octubre en la inacció declarativa i els cent cinquanta-cinc fills de la ira, la vaga plena de vaguetats del 8 de novembre i el 21 de desembre electoral. El gol d’Iniesta a Stamford Bridge ara sembla banal i, la veritat, queda tan lluny com la mort de Kennedy.