Governar el Govern
Si és cert el que es diu (i sembla que ho és), la iniciativa política a Espanya no és del Govern, sinó de Ciutadans. Les enquestes envien a Rajoy l’advertència que Albert Rivera li pot treure la butaca i es comencen a produir esdeveniments que estan canviant la vida política del país. El primer símptoma va ser quan Ciutadans es va mostrar partidari d’endurir la presó permanent revisable: al Govern central li van faltar minuts per afegir-hi nous supòsits. El segon va ser quan Ciutadans es va oposar a l’exigència de l’idioma cooficial per accedir a càrrecs públics: al Govern li van tornar a faltar minuts per anunciar l’augment de l’educació en castellà a Catalunya. Va tenir tanta pressa a comunicar-ho, que ho va fer sense saber exactament a què aspira ni tan sols si ho pot fer. I ara el mateix Rajoy es llança a la conquesta electoral de l’Espanya provinciana per si l’ona expansiva del creixement demoscòpic de Ciutadans arriba fins on no havia arribat.
Albert Rivera, per tant, té més poder del que pensa. És l’inspirador de les iniciatives oficials. És la versió política del “corre, corre, que t’atrapo”. És com el motor d’un tren paralitzat per falta de combustible. Ja havia passat amb Podem. La seva aparició estel·lar va despertar de la seva letargia el PP i el PSOE, que de sobte van descobrir una Espanya que no figurava als informes oficials i que demanava torn per votar des de la indignació. El Partit Popular va descobrir, com per inspiració divina, l’Agenda Social, a la qual torna quan hi ha dificultats. El Partit Socialista es va neguitejar: hi havia un nou convidat que ficava les mans i menjava del seu plat.
Ara és el torn de Ciutadans. L’efecte sociològic de la seva irrespectuosa intromissió és que fa girar Espanya numèricament a la dreta, segons celebra la premsa conservadora. L’efecte polític és que Rivera ha començat a governar el Govern de Madrid. Si és tanta la seva capacitat d’influència, permeteu-me una expressió: coi, Albert, llança alguna idea econòmico-social! Per exemple, sobre la desigualtat, les pensions o la bretxa salarial. O una mica més fàcil: més pressupost per a investigació. A veure si et segueixen.