Fabra: imprescindible en el passat, perdurable en el futur
Avui Pompeu Fabra hauria fet cent cinquanta anys. La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans vol recordar, precisament aquest dia, fins a quin punt va ser important la tasca que Fabra va fer per a la llengua catalana.
Fabra va ser en la seva època una persona imprescindible. El context històric de començament del segle XX en el qual va emprendre la tasca de codificació de la llengua catalana va ser crucial. Poques vegades conflueixen la voluntat, l’oportunitat i la possibilitat. L’època d’esplendor econòmica deguda a la industrialització i a la voluntat d’un poble d’esdevenir autònom va conduir a la creació de la Mancomunitat de Catalunya sota la insigne figura d’Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona. Catalunya no tenia estat, sinó que formava part de l’Estat espanyol; però en l’imaginari col·lectiu la condició d’estat va existir gràcies a la lúcida visió nacional de Prat de la Riba, que va aconseguir de crear un espai polític i administratiu econòmicament viable i culturalment idiosincràtic. La Mancomunitat va esdevenir, així, el marc que va permetre crear el 18 de juny de 1907 una institució com l’Institut d’Estudis Catalans, l’ens que va catalitzar la recuperació del patrimoni cultural per mitjà de l’estudi científic i d’una tasca de difusió social de la llengua. La creació de l’Institut l’any 1907 va ser empesa per la voluntat de Prat de la Riba de disposar d’un organisme d’alta recerca que vetllés pel patrimoni cultural. També hi va tenir un paper significatiu l’èxit que va assolir el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que el 1906 va reunir a Barcelona la major part dels filòlegs catalans i molts d’estrangers amb l’objectiu d’analitzar el català des d’una òptica científica, com a sistema lingüístic diferenciat de les llengües de l’entorn, però alhora pròxim a les altres llengües romàniques per la seva arrel comuna.
Aquest espai polític i econòmic específic duia aparellat un element indispensable d’identificació: una llengua pròpia, única per a tot el territori. Per a aquesta tasca, Prat va comptar amb una institució, l’Institut d’Estudis Catalans, i amb una persona rigorosa, perseverant i lleial: Pompeu Fabra i Poch. I a l’ entorn de Fabra, els membres de la Secció Filològica creada el 1911.
La tenacitat de Fabra i el seu tarannà dialogant van fer possible que la diversificació ortogràfica i gramatical de l’època esdevingués un codi unificat i funcional. La publicació de les Normes ortogràfiques el 1913, de la Gramàtica de la llengua catalana el 1918 i del Diccionari de la llengua catalana el 1932 van assegurar la base necessària perquè el català fos una llengua apta per a totes les funcions.
Però la presència de Pompeu Fabra no va acabar aleshores ni ha acabat encara. L’esperit de Fabra i la seva concepció de la llengua continua planant en la tasca de la Secció Filològica actual. Les eines lingüístiques que avui dia condensen la normativa de l’Institut són també fabrianes: la mirada al conjunt de la llengua, la flexibilitat en la manera de prescriure i la integració de les varietats territorials, sense perdre de vista, però, els límits necessaris ni el sentit de la unitat lingüística. Per aquesta pervivència, Fabra és ben present en la normativa representada avui pel Diccionari de la llengua catalana (1995, 2007), la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i l’Ortografia catalana (2017).
El dia que Pompeu Fabra hauria fet cent cinquanta anys havíem de recordar la magnitud de la seva tasca i la grandesa de la seva figura. Va representar la fortalesa, el rigor i la visió adequades per a “salvar” la llengua catalana d’allò que hauria pogut esdevenir si no s’hagués intervingut en el decurs natural de la història: una llengua híbrida, desconjuntada, cada cop més reduïda a la comunicació oral informal i, doncs, progressivament allunyada de les llengües de cultura. Avui, que celebrem l’aniversari de Pompeu Fabra, és imprescindible que recordem un cop més que, en no “abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va fer possible que, malgrat les vicissituds, la llengua catalana sigui avui plenament viva, una llengua per a una realitat que defensarem amb la mateixa tenacitat que Fabra va actuar.