Josep Maria Ruiz Simon Èdip rei

Laura Borràs, diputada de Junts per Catalunya i fins fa poc directora de la Institució de les Lletres Catalanes, va fer dimarts passat una piulada que un diari va qualificar d’enigmàtica. Venia a dir que, tenint en compte el que s’estava veient, convindria que alguns fessin aquelles lectures que tothom hauria de fer, com ara l’Èdip rei de Sòfocles. És una recomanació molt sàvia. Sempre és un bon moment per llegir Sòfocles. I, per tant, també ho és ara. Però potser no pel motiu que adduïa Borràs, que apuntava que aquesta obra “denuncia la duplicitat moral, els vicis privats i les públiques virtuts”. De fet, la tragèdia de Sòfocles no és un al·legat contra la hipocresia, com el Tartuf de Molière. Ni tampoc una resposta anticipada a aquella Faula de les abelles que Bernard Mandeville va publicar amb el subtítol “vicis privats, beneficis públics”.

Com sap molt bé la diputada, l’Èdip rei va d’una altra cosa: d’un rei que vol salvar la seva ciutat de la pesta i d’una ciutat que, d’acord amb l’oracle i d’acord amb el que el mateix heroi acaba sabent, només es pot salvar si el rei s’autosacrifica. També es podria dir que Èdip rei és el mite d’un governant que no era conscient de la seva responsabilitat sobre el mal que afectava els seus conciutadans, però que l’acaba descobrint perquè volia saber a qualsevol preu qui n’era el responsable. Èdip sap que la pesta no desapareixerà fins que es castigui l’assassí del rei anterior. Però, fins al final, ignora que ell és l’assassí del rei, que, a més, era el seu pare. És aleshores que, després d’arrencarse els ulls, deixa el poder en mans de Creont. Donades les circumstàncies, no resulta sorprenent que, en una resposta a la piulada, algú es preguntés quin seria el repartiment en l’actual versió catalana de l’obra.

Faria finalment Elsa Artadi de Creont? I qui faria de Tirèsies, l’endeví? També caldria veure de què seria un símbol la pesta. Si la pesta fos l’aplicació de l’article 155 i Borràs estigués atribuint a Puigdemont el paper d’Èdip, semblaria que preveu que el desenllaç exigiria que qui fa de rei assumeixi que ha estat ell qui ha portat la plaga i en tregui les conseqüències. Però, en aquest cas, seria la mateixa Borràs qui estaria interpretant de facto en el seu tuit el personatge de Tirèsies. Convé no oblidar que és precisament Tirèsies qui, després d’aconsellar a Èdip que oblidi la veritat que busca i s’enganyi a si mateix, li acaba revelant sobtadament, per primer cop, aquesta veritat. I que és aquesta incontinència verbal la que fa que Èdip, que ja l’havia tractat com a traïdor quan suposava que li ocultava la veritat, el torni a acusar de traïdor perquè no el creu i el considera un instrument de Creont, de qui sospita que li vol usurpar el tron. Però també convé tenir present que, com va assenyalar Walter Kaufmann, tots els conflictes d’Èdip rei són conseqüència de la recerca de la veritat portada a terme per l’heroi. Segurament és la irrellevància de la veritat en el procés català el que condemna els seus protagonistes a mal interpretar la tragèdia de Sòfocles.

Seria la mateixa Borràs qui interpretaria de facto al seu tuit el personatge de Tirèsies