L’última frontera del geni
L'argenti no ha estat capac de fer-li cap gol l'equip londinend
Els ingredients d’una obra de William Shakespeare conflueixen quan es posen a la batedora els noms de Leo Messi i el Chelsea. Grans dosis de drama esportiu, però també brots verds de felicitat. Frustració, ràbia i ofuscació però també posada de llarg, brillantor i presentació en societat. Moments per al plor i la desesperació, però sense obviar-ne d’altres que van servir per exercir de visionari i anticipar-se al futur. Tot sota una capa de desbordant emoció. El club britànic és l’última frontera per a l’argentí, un rival infranquejable per a la seva dinamita, l’equip al qual s’ha enfrontat més vegades sense aconseguir perforar la seva porteria. El crac de Rosario s’ha quedat a zero en els seus vuit partits contra els blues. Una estadística increïble que està disposat a trinxar aquesta nit mateix. De passada compliria amb una altra tradició. Messi, que s’ha posat el vestit d’assistent en els últims compromisos, suma cinc partits sense marcar. No és pas res que no li hagi passat altres vegades, però no ha anat més enllà. Per trobar una sequera més llarga cal remuntar-se al 2008, en l’última temporada de Rijkaard. Des d’aleshores fa una dècada que pasta gols amb una freqüència endimoniada.
Per si tingués pocs reptes davant un equip que només ha pogut derrotar una vegada, per cinc empats i dues derrotes, el mur final del Chelsea és Thibaut Courtois, un porter que no aconsegueix superar des del 2012. Va ser molt comentada la ratxa de partits jugats contra l’Atlètic durant la campanya 2013-2014 sense que el belga concedís res a Messi. Amb els seus 1,99 metres Courtois representa un tipus de porter que acostuma a posar en dificultats Leo, com ja va passar amb Peter Cech, antic ocupant de la porteria del Chelsea.
De més antic al més modern, l’estrena de Leo contra els londinencs va resultar antològica. Campanya 2005-2006. Stamford Bridge. L’ínclit José Mourinho va regar la gespa fins a convertir-lo en un aiguamoll, però no va poder amb la determinació de Messi, que va fer sortir de polleguera Del Horno amb el seu repertori i va forçar la seva expulsió. El Barcelona va vèncer per 1-2, Mou va treure’s del barret de copa la seva frase de “teatre del bo” acusant els barcelonistes de tirar-se a la piscina i l’argentí es va lluir per primera vegada davant els ulls del planeta futbol. En la tornada d’aquell encreuament inicial de Messi, el crac es va lesionar al Camp Nou contra el Chelsea. Aquell contratemps va impedir que disputés la final de París, cosa que va representar una de les decepcions més grans de la seva carrera.
Un regust amarg que es va fer passar col·lectivament quan Iniesta va classificar el Barça per a la final de Roma, però que va tornar a brollar amb força el 2012, a les semifinals. Amb tot el Camp Nou vibrant i un 2-1 al marcador, Messi va fallar un penal contra els britànics. El va llançar al travesser com a preludi del 2-2 final, que deixava al seu equip fora en l’últim compromís europeu de Guardiola a la banqueta blaugrana. Aquella nit, al vestidor, l’argentí va esclafir a plorar, com revelaria temps després Alexis Sánchez. Potser ha arribat el moment d’eixugar-se les llàgrimes.
Al Bridge Leo va fer el seu primer recital europeu, però pel Chelsea va plorar al Camp Nou