“Un assetjament apocalíptic”
El 1958 el Barcelona va debutar i va patir la pressió anglesa a Stamford Bridge
Inaugurat el 1877 com a terreny atlètic i adaptat per al futbol des del 1905, el vetust Stamford Bridge va veure jugar el Barcelona per primera vegada el dimecres 5 de març del 1958, aviat farà 60 anys exactes. Era també el debut blaugrana a Londres, on mai abans no havia jugat. Però curiosament, malgrat que l’organitzador del partit va ser el Chelsea i també qui va dur a terme la promoció del matx (vegeu el programa adjunt), el rival del Barça va ser en realitat una completa selecció de jugadors d’equips londinencs. Eren els temps incipients de les copes europees i en aquella primera Copa de Ciutats en Fira jugaven algunes seleccions, com aquesta de Londres o la de Copenhaguen.
Tot això passava seixanta anys enrere, i el futbol i el seu entorn gairebé no resisteixen cap comparació amb l’actualitat. Des de les indumentàries (el Barça va jugar amb samarreta blava i pantalons blancs, i quins pantalons; vegeu la imatge del capità Juanito Segarra a la portada del setmanari Barça) fins al seguiment. El partit no es va oferir ni per ràdio ni per televisió. Només sis periodistes de Barcelona van acompanyar el Barça i ho van fer gràcies a l’amabilitat del club, que els va pagar el viatge. Avui a Stamford Bridge n’hi haurà uns 80, sense comptar els enviats de les televisions que oferiran el partit a Espanya. I tots sense col·laboració econòmica, per descomptat.
En aquella ocasió el Barça es va desplaçar des de Bilbao (on havia jugat el diumenge anterior) fins a París amb tren. I d’allà a Londres, amb avió. L’entrenador barcelonista era Domènec Balmanya, poc abans de cedir el càrrec a Helenio Herrera, i va obtenir un bon empat a dos gols. Però si alguna cosa sembla idèntica, ahir i avui, és l’estil de joc del futbol anglès. El Barça es va avançar dues vegades, amb gols de Tejada (va empatar Greaves) i Eulogio Martínez. Però tota la segona part va ser un assetjament incessant dels londinencs, un grup compost per futbolistes del Chelsea, l’Arsenal, el Fulham, el Tottenham i el Brentford. Els dirigia l’entrenador del Chelsea. N’hi ha prou a repassar la crònica de Santiago García en aquest diari per suposar com van anar les coses: “L’assetjament de la selecció londinenca des del primer minut de la segona part ha tingut caràcters apocalíptics... La solidesa defensiva blaugrana va passar per moments de conflicte i perill que semblaven insalvables...”. Finalment, els locals van empatar, de penal, en el minut 84, i tot va quedar pendent del partit de tornada, al Camp Nou, on les dimensions de l’estadi nou de trinca van jugar a favor del Barça: sis gols a zero.
L’endemà de Stamford Bridge la premsa anglesa centrava els seus elogis en un jugador blaugrana, el porter Pere Estrems, que havia hagut de rellevar el lesionat Ramallets. El mataroní Estrems va dur a terme el partit de la seva vida i va evitar la derrota barcelonista. “Estrems i Gensana van bloquejar el camí de la porteria”, va assenyalar el Daily Telegraph; “Estrems va interceptar de manera magnífica diversos xuts de la davantera anglesa”, va escriure The Times . I en el ja desaparegut Daily Herald van anar fins i tot més enllà i van parlar també de l’àrbitre, un alemany: “Estrems, en col·laboració amb la sort, va evitar que el Barcelona fos derrotat. L’àrbitre, Dusch, va dirigir el partit amb la mateixa autoritat que el mariscal Rommel va dirigir la batalla d’El-Alamein”.
Però encara hi ha més detalls que ens marquen el transcurs del temps. El Barcelona es va veure obligat a jugar a Stam-
Només sis periodistes, convidats pel club, van acompanyar el Barça a la seva primera final de la Copa de Fires
ford Bridge sense les seves dues màximes figures, Luisito Suárez i Laszlo Kubala. Com si avui li exigissin reservar Iniesta i Messi. Per què? Per una prohibició de la Federació Espanyola de Futbol, que va imposar que aquests dos jugadors descansessin de cara als compromisos internacionals de la selecció espanyola, previstos per als dies 13 i 19 de març. Dos partits amistosos programats per a 8 i 14 dies més tard! De poc van servir les denúncies de tracte discriminatori que van sorgir a la premsa barcelonina i que es recordés que en situacions similars, més d’una vegada, el Reial Madrid no s’havia quedat sense cap dels seus titulars en compromisos de la Copa d’Europa.
Com ha canviat el futbol! O potser no tant?
La Federació va impedir d’alinear Suárez i Kubala, perquè tenien un amistós amb Espanya vuit dies després