Un pas per recuperar quotes de poder a les institucions europees
El nomenament del fins ara ministre d’Economia, Luis de Guindos, com a vicepresident del Banc Central Europeu suposa una fita, després d’anys de sequera per a Espanya en els càrrecs més importants de la Unió Europea. Guindos recupera així una cadira a la cúpula del BCE, que el país va perdre el 2012, després que José Manuel González-Páramo completés el seu mandat de vuit anys a Frankfurt i pocs mesos després de la sol·licitud d’un rescat bancari per part d’Espanya.
Al seu moment, el nou Executiu de Mariano Rajoy no va aconseguir col·locar el seu candidat, Antonio Sáinz de Vicuña, malgrat la tradició no escrita de mantenir al consell de govern del BCE –encarregat de formular la política monetària de la zona euro– representants de les quatre principals economies (Alemanya, França, Itàlia i Espanya).
En els últims anys, el Govern espanyol ha rebut nombroses crítiques per la falta de representants d’alt nivell a les institucions internacionals i, en especial, les comunitàries. Una època d’escassa visibilitat que ha coincidit a més amb la sòlida presència de països com Itàlia –Antonio Tajani presideix el Parlament Europeu; la política exterior europea està en mans de Federica Mogherini, i Mario Draghi presideix el BCE des del 2011– o, últimament, de Portugal –que ara ocupa la secretaria de l’ONU, amb António Guterres, i la presidència de l’Eurogrup, amb Mario Centeno–.
Els dards cap a la Moncloa van créixer el 2015, a l’iniciar-se les estèrils gestions de l’Executiu de Rajoy perquè Luis de Guindos conquerís la presidència de l’Eurogrup. Malgrat el suport d’Alemanya, els ministres de Finances de l’Eurogrup van decidir finalment renovar el mandat del socialdemòcrata holandès Jeroen Dijsselbloem. A finals del 2017, Guindos va optar per no tornar a participar en la cursa per liderar l’Eurogrup, que finalment va aconseguir Centeno.
Algunes veus han relacionat la falta d’èxits de la diplomàcia espanyola en els últims anys amb la debilitat institucional derivada de les dificultats de la crisi econòmica. Lluny queda l’època en què Javier Solana es va encarregar la política exterior de la UE com a alt representant entre el 1999 i el 2009. Solana a més va ser el secretari general de l’OTAN durant la segona meitat de la dècada dels noranta. Més exemples: fa més de deu anys que Josep Borrell va abandonar la presidència de l’Eurocambra. Va ser el tercer president espanyol en dues dècades.