Adeu a Forges, cronista genial de les misèries quotidianes
Mor un dels grans humoristes en plena onada de retallades a la lliure expressió
Qui li havia a dir a Forges que, mentre ell s’acomiadava d’“este mundo enfollonado”, la censura que tan bé va conèixer i va saber esquivar reapareixeria amb tanta empenta. “Gensanta, com ens hem de veure!”, hauria exclamat algun dels seus personatges en un dia tan negre per a la lliure expressió com l’últim de la seva vida: el de la censura d’una obra a Arco, d’un llibre i d’un rap. Ell es va deslliurar de veure-ho i patir-ho. I l’endemà a la nit el país i el món el van perdre a ell, intèrpret genial i senzill dels problemes de la gent; cronista diari de la incompetència, la vagància i la corrupció; defensor del sentit comú de la dona davant el ridícul del mascle espanyol; denunciant sense escarafalls de les injustícies i barbaritats a escala local o planetària.
Antonio Fraguas de Pablo, que 17 de gener va fer 76 anys, va morir ahir a la matinada a la clínica Fundación Jiménez Díaz de Madrid a conseqüència d’un càncer de pàncrees. I la seva mort va afectar diverses generacions d’espanyols de tota tendència i condició. Perquè Forges feia mig segle llarg que traduïa i afegia humor al que les seves legions de seguidors pensaven del seu país, dels seus dirigents i de les seves pròpies vides, amb el seu feix de misèries i d’esperances. Sempre amb una gràcia immensa, però a més amb el do d’unir virtuts que normalment no casen, o que la majoria no sabem casar. Perquè en les seves vinyetes Forges solia ser incisiu però dolç, crític però simpàtic, mordaç però alegre. De la mateixa manera que a la seva feina sabia ser independent i alhora lleial. I a sobre queia bé a tothom.
A més de dibuixant personalíssim, Forges va ser un gran compositor de paraules. Un productor de ginys lèxics plens de sentit i musicalitat. Alguns d’ells, com bocata o muslamen, van tenir tant d’èxit popular que de seguida van passar al diccionari del carrer, per després conquerir el de la Reial Acadèmia Espanyola. Però van ser tants els mots i expressions que es va inventar, que alguns van quedar en l’oblit. Sobretot aquells que, sent igual de juganers, eren molt més rebuscats i abstractes. Com per exemple aquells esborcios de refocile o fildurcios tubulares lobulados que es podien trobar a les seves tires dels anys setanta i que gairebé no es troben a Google, tret de per la bona memòria de forgistes incondicionals i de certa edat.
Forges va crear, a més, un univers propi de personatges, cadascun amb el seu vestuari i complements característics, i sovint associats a una situació i un escenari concrets. Com els nàufrags esparracats i barbuts sobre la seva illa mínima; el buròcrata de corbateta amb els ulls caiguts d’avorriment i parapetat en el seu punt d’atenció al públic; les velles del poble de llengua esmolada, el mocador al cap i la roba negra de la faldilla fins a terra; el matrimoni que dialogava al llit sobre tota mena de coses, sexe inclòs. Alguns d’aquests fixos tenien nom propi, com en Blasillo i el seu amic Cosme, sempre caminant pel camp mentre compartien indignació en les passejades. O com la Cosma i la Blasa al poble, la Concha al seu pis urbà i en Romerales a tot arreu.
Els polítics podien ser identificables però també anònims. Com els caps i empresaris corruptes, tot ells grassos, amb bigotet, corbata excel·lent i ulleres de pasta gruixudes. No hi faltaven de tant en tant els nobles ridículs amb majordoms resignats. I sempre, en contrast amb els anteriors, els ciutadans corrents: de vegades patidors, d’altres atònits i molt sovint filòsofs d’idees brillants.
Els problemes socials i laborals ocupaven una parcel·la significativa en l’humor de Forges. “Li firmarem un contracte de cinc minuts i després ja ho veurem”, li etzibava un executiu a un aturat arran de la
COMPOSITOR DE PARAULES Va crear personatges, però també mots tan populars com ‘bocata’ o ‘muslamen’
SEMPRE SOLIDARI Quan una tragèdia desapareixia dels telenotícies, sortia ell: “No t’oblidis d’Haití”
reforma laboral. “Em dic Paco i tinc una hipoteca a 40 anys”, deia un home davant els qui semblaven els seus companys de teràpia de grup. Ells responien: “T’estimem, Paco”, “No estàs sol, Paco”... I quan una tragèdia començava a desaparèixer dels telenotícies, aviat saltava Forges: “No t’oblidis d’Haití!”
Tot va començar quan, començada la vintena, el madrileny estava de guàrdia al seu lloc de telecine a Televisió Espanyola, en un pont del 1963. Com que no hi havia gran cosa a fer, va agafar bolígraf i paper i va començar a dibuixar. Li van sortir 40 vinyetes. Els fulls van circular per tot l’“ens”. Fins que van arribar a Jesús Hermida, que també treballava a Pueblo. El periodista li va passar uns quants dibuixos al director del diari, Jesús de la Serna, que va demanar a Fraguas que li fes alguna cosa “per demà”; si li agradava, li compraria una vinyeta cada dia. I va ser així.
Des d’aquell moment, concretament el 13 de maig del 1964, Forges no pararia. Va treballar per a Hermano Lobo, La Codorniz, El jueves, Informaciones, Diario 16, El Mundo i El País, diari en el qual va mostrar els seus acudits els darrers 23 anys.
Una de les primeres personalitats que es van acomiadar públicament ahir de Forges va ser l’alcaldessa Manuela Carmena: la mateixa dirigent que al matí havia evitat anar a la inauguració d’Arco en protesta per la censura d’una de les obres exposades. “Dia trist, proclamo”, que hauria dit ell.