Expressió censurada
Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro escriu sobre la censura contemporània: “Pel que sembla, la censura és com la matèria: ni es crea ni es destrueix, es transforma. Però mai la censura no admet la seva pròpia existència i, per tant, és la seva naturalesa negarse oficialment a si mateixa, fins i tot quan la seva evidència és més aclaparadora”.
Hi va haver un temps, recent, en què parlàvem de la censura com d’una cosa que passava lluny, a milers de quilòmetres de distància, en països sotmesos a règims peculiars, amb líders de nom impronunciable. Hi va haver un temps –ho juro– en què ens compadíem de les persones que, mar enllà, vivien sotmeses a restriccions fèrries de la llibertat d’expressió, informació, opinió, pensament i creació. Jo vaig créixer pensant que parlar i escriure sense tenir por del censor seria per sempre. Els censors formaven part del passat i calia fer un esforç per imaginar-se la seva tasca funcionarial i obsessiva alhora. Sentia gairebé pena pels que havien tingut un ofici tan malvat, infeliç i absurd.
Pel que sembla, la censura és com la matèria: ni es crea ni es destrueix, es transforma. Però mai la censura no admet la seva pròpia existència i, per tant, és la seva naturalesa negar-se oficialment a si mateixa, fins i tot quan la seva evidència és més aclaparadora. “Hem retirat l’obra per evitar problemes i queixes, però ningú no ha censurat res, ningú no ens ha ordenat retirar-la”. Això s’està dient ara i aquí. Coetzee, el gran escriptor sudafricà, assegura que “una reveladora característica de la censura és que no està orgullosa de si mateixa, que no fa mai ostentació de si mateixa”. En el seu assaig Contra la censura, el novel·lista explica que “el model arcaic de la prohibició del censor és la prohibició de la blasfèmia, i les dues prohibicions pateixen d’una incòmoda paradoxa estructural: si el delicte s’ha de testificar satisfactòriament en el tribunal, el testimoni ha de repetirho. Així solia passar que en les sessions públiques dels tribunals rabínics es proporcionava als testimonis de blasfèmia eufemismes codificats perquè els pronunciessin en lloc del nom prohibit de Déu”.
La reproductabilitat tècnica de l’obra d’art –Walter Benjamin– va representar al seu dia un greu problema per als censors. Però l’opulència d’ara –xarxes socials i milions de milions d’emissors non-stop– és el cop de gràcia: converteix la censura en una ganyota impotent que despulla el poder que la impulsa. Ho podem anomenar efecte Streisand o efecte bumerang, tant li fa. Aquella cançó que hagués passat sense pena ni glòria es fa viral en poques hores i, llavors, aquella operació de censura, pensada per protegir el símbol a la faisó medieval, es converteix en eina de la seva accelerada erosió. El censor esdevé còmplice involuntari de l’artista perquè multiplica de forma exponencial l’impacte de l’obra original.
Ara ja sabeu perquè la cançó God save the Queen (publicada el 1977), dels Sex Pistols, no ha estat mai prohibida ni els seus autors condemnats per ella, tot i que va ser vetada a la BBC. La seva lletra no és precisament amable amb la reina, però Elisabet II ha tingut i té bons consellers.
Està en la naturalesa de la censura negar-se a si mateixa fins i tot quan l’evidència és aclaparadora