Batalla pel president de la CE
Els estats es resisteixen a cedir competències a l’Eurocambra en l’elecció
La batalla institucional està servida. A l’ofensiva del Parlament Europeu responen els estats amb una defensa de les seves competències per proposar el pròxim president de la Comissió Europea, el successor de Jean-Claude Juncker. Serà la posició que, segons múltiples fonts, prendran avui 27 caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea reunits a Brussel·les. Només 27 perquè es planeja el futur de la UE i per tant, al Regne Unit, que ja té data de sortida, no se’l convida.
La pretensió dels eurodiputats és executar de nou la maniobra que tan bé els va sortir l’any 2014, quan van forçar la mà als estats i pràcticament no els van deixar més alternativa que proposar Jean-Claude Juncker –candidat del PPE, guanyador de les eleccions europees– com a president de la Comissió Europea. Repetir la jugada i, amb això, pràcticament institucionalitzar-la. Això és precisament el que, aquest cop, els estats volen evitar. La proposta del Parlament es basa en la figura dels spitzenkandidaten o candidats principals. En definitiva, que els resultats de les eleccions al Parlament Europeu determinin de forma automàtica el nomenament del president de la Comissió. Que qui vulgui optar al càrrec hagi de presentar-se com a candidat d’un dels grups parlamentaris europeus, fer una campanya electoral en tota regla, i que els vots als europarlamentaris serveixin també per elegir el president de la Comissió.
En l’operació els caps d’Estat i de Govern veuen una urpada a les seves competències. A ells els correspon, segons els tractats, proposar el nom del president de la Comissió “tenint en compte els resultats de les eleccions europees” perquè després el Parlament l’elegeixi per majoria. Com que se sol complir l’aforisme “qui proposa, disposa”, els estats volen evitar que els arribin precuinats els candidats potencials. Insistiran a evitar tot automatisme. Fonts del Consell Europeu indiquen que les opcions no poden limitar-se als spitzenkandidaten, l’elegit pot ser un d’ells, però no està garantit. A més, les mateixes fonts es queixen que la resolució aprovada el 7 de febrer pel Parlament Europeu va ser tan dura com poc diplomàtica. Al text, del qual va ser ponent l’eurodiputat del Partit Popular espanyol Esteban González Pons, s’amenaçava el Consell Europeu de vetar qualsevol nom que no fos un dels candidats principals.
La tensió creixent va portar a un enfrontament obert aquest dilluns en la reunió de xerpes que preparaven la cimera. Va ser el cap de gabinet de Juncker, Martin Selmayr, qui va tenir una sonada intervenció en contra dels serveis jurídics del Consell que qüestionaven la legalitat de la fórmula. El mateix Selmayr que, dos dies després, va ser promocionat a secretari general de la Comissió Europa. La previsió és que en la reunió d’avui l’ambient sigui més relaxat. Fonts comunitàries apunten que es buscarà una posició “equilibrada i pragmàtica”, però deixant clar que no s’accepten automatismes.
En el Consell Europeu hi ha la sensació que estan perdent la batalla de l’opinió pública. El Parlament ha sabut presentar els candidats principals com una opció més democràtica, que potenciaria l’interès dels ciutadans per la Unió Europea. Hipòtesi per cert que no es va complir el 2014, quan els candidats principals no van poder corregir els alts nivells d’abstenció.
Per això, des del Consell Europeu es multipliquen els arguments contra la proposta. S’apunta a la seva incompatibilitat amb els tractats, i que dificultaria aconseguir l’equilibri ideològic, geogràfic i de gènere entre els alts càrrecs de les institucions europees. Un altre factor és que, a la pràctica, la fórmula impedeix que un cap de Govern actual pugui convertir-se en president de la Comissió.
En el que sí que hi ha consens és a aprovar la nova composició del Parlament Europeu. Aprofitant la sortida del Regne Unit es reduirà el nombre de diputats de 751 a 705, i a més alguns països, entre ells Espanya, sumaran més parlamentaris per compensar la seva infrarepresentació. En concret, el 2019 s’elegiran 59 diputats espanyols, 5 més que en l’actualitat.
Els caps de Govern també intentaran infondre vida a un projecte escapçat pel Parlament, les llistes transnacionals. Una idea molt francesa, molt d’Emmanuel Macron, per fixar un nombre de diputats que siguin elegits en una circumscripció europea. Amb el Parlament en contra, aquestes llistes transnacionals ho tenen difícil per obrir-se camí.