Silvio Berlusconi, l’immortal
A Milano Due, el singular barri residencial que va aixecar als anys setanta, a ningú no li importen els escàndols del ‘Cavaliere’
Inhabilitat per exercir la política fins al 2019 per frau fiscal. Expulsat del poder per la pressió dels mercats i d’uns socis europeus que li van girar l’esquena. Investigat pels seus negocis. Ridiculitzat per les bacanals sexuals amb noies menors d’edat a la seva vil·la sarda. Intervingut en una operació a cor obert.
En una cafeteria de Milano Due, el singular projecte immobiliari que Silvio Berlusconi va aixecar als anys setanta, tot això no importa gens.
“Sí que fa una mica de por amb totes aquestes operacions a la cara”, comenten tres jubilades que es reuneixen aquí dues vegades per setmana. “Però amb ell encara sabem que governarà amb seny, no com el desastre d’aquests últims cinc anys”, assevera la senyora Maria, de 70 anys. L’han votat sempre des que va fer el salt a la política amb Forza Italia i ho continuaran fent en aquestes eleccions.
Ni els desafiaments polítics, ni els judicials, ni els personals no semblen interposar-se entre Silvio Berlusconi i les seves ànsies de seguir al capdavant d’Itàlia als 81 anys. “Si guanyo, ho arreglo tot”, diu constantment en aquesta campanya. No tindrà un camí fàcil –els sondejos en solitari els lidera l’antiestablishment Moviment 5 Estrelles (M5E) de Luigi di Maio– i encara que l’aliança teixida entre el seu Forza Italia i els ultradretans de la Lliga Nord i Germans d’Itàlia puguin tenir la batuta del Parlament, la sentència que el va inhabilitar el 2013 li impedeix de ser elegit primer ministre.
“És un home molt resistent, amb una força personal fora del comú, molts recursos econòmics i controla tres televisions”, valora el politòleg Giovanni Orsina, autor d’Il berlusconismo nella storia d’Italia, un dels millors llibres que s’han escrit sobre l’exprimer ministre. “En realitat no és que hagi ressuscitat, és que no se n’ha anat mai”. Ara es presenta amb una vareta màgica per als que considera els principals mals d’Itàlia, la pobresa i la desocupació dels joves amb estudis, la Flat Tax. És a dir, un tipus fix d’impostos del voltant del 23% per a tots els contribuents, que molts veuen una promesa electoral irrealitzable. “Almenys el que sabem segur és que abaixarà els impostos”, afegeix la senyora Maria.
Milano Due és un altre dels projectes a priori forassenyats, però després duts a terme, que expliquen la mentalitat de Berlusconi. Aquí ara hi viuen unes 2.700 famílies de classe mitjana, moltes d’elles les originals que van comprar els pisos fa quaranta anys atretes per l’estil de vida tranquil als afores de Milà. Té tots els serveis necessaris: comerços, escola, hospital, botigues, farmàcies, i fins i tot un llac artificial amb cignes al costat de zones verdes per passejar. Gairebé no hi ha immigració. El més sorprenent és una estructura de ponts infinits que connecten tots els carrers sense que s’hagi de creuar cap pas zebra. “Vam venir per la seguretat que oferia als nens”, recorden les senyores. “I aquí hem estat molt feliços”.
El barri residencial també va ser el lloc que va acollir la seu de la primera televisió privada italiana, TeleMilano 58, que va començar a retransmetre el 1974. A través de la seva xarxa va arribar el Canale 5, el primer canal privat d’abast nacional, que va donar lloc a la revolució de la pantalla petita amb l’imperi de Mediaset, sense el qual és impossible entendre el berlusconisme.
Ara les seus de Mediaset són a Cologno, a deu minuts amb cotxe de Milano Due. Allà Paolo Liguori, un vell amic d’Il Cavaliere, dirigeix el canal de notícies TGCOM24. Abans d’entrar al seu despatx, a l’últim pis d’una de les torres, sorprèn un cartell de Forza Italia, reproduccions de copes de futbol i diversos premis de periodisme televisiu. “Berlusconi està fent una campanya fortíssima, amb una activitat impensable. És impressionant, sembla que hagi tornat el del 1994”, confirma Liguori amb desimboltura. Liguori presenta tothom a la redacció i fa bromes imitant el carisma del Cavaliere. Ell també saluda tots els càmeres abans d’entrar a una entrevista televisiva.
El periodista, de 68 anys, ha rebutjat l’oferta del seu amic de liderar la llista de Forza Italia per a la regió del Lazio –una notícia que també té exposada, amb la foto de tots dos abraçats, a la paret del seu despatx– i encara que no és públic, assegura que també li ha ofert presentarse al Senat aquest 4 de març. De moment li continua agradant més la televisió.
Però què ha empès Berlusconi a voler tornar als 81 anys si no pot ser ell qui dirigeixi de facto el país? “El seu sentit de la responsabilitat”, assegura Liguori. “Mira, t’explicaré una cosa que no sap ningú. En un sopar fa molts anys, quan ho havia perdut tot, i abans de tornar a presentar-se, Berlusconi em va dir: ‘George Bush em va demanar que pensés en els milions de persones que m’havien votat. I ho vaig fer, no els podia deixar sense referència’. Ara li ha tornat a passar el mateix”, recorda amb admiració.
Hi ha altres teories. Segons Orsina, professor de la prestigiosa universitat Luiss a Roma, el motiva més aviat la seva alta estima personal. “Ja ha viscut tantes coses que ha superat la fase del ridícul”, explica. “Penso que té una increïble pulsió d’immortalitat. Vol continuar vivint. Darrere de les operacions estètiques, de cada renovació política, hi ha un tema molt humà”, creu.
Potser en aquesta autoestima es troba la raó per la qual l’octogenari Berlusconi encara no ha designat un successor per a la dreta italiana. A Itàlia hi ha la mentalitat que els líders sorgeixen, no s’afavoreixen, en un país on els moviments funcionen mi- llor que els partits polítics tradicionals. Ara el nom que més sona per liderar un futurible govern de centredreta comandat per Berlusconi és el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, tot i que diuen que personalment no li ve de gust abandonar les seves responsabilitats a Brussel·les. “Antonio també és molt amic meu –es vanta Liguori– i sé que si Silvio li diu que no hi ha ningú més, vindrà”. La nova llei electoral no obliga a revelar el candidat abans dels comicis.
“Ara mateix votar per Forza Italia és l’única opció viable”, explica Alberto, un empresari de 54 anys que treballa als afores de Milà. “Berlusconi ha comès molts errors en el passat però ningú més no pot resoldre la situació d’Itàlia”. Les festes del
bunga bunga el van convertir en la broma de mal gust d’Europa, però molts italians no creuen que això hagi de condicionar la manera de conduir un país. “En privat, que cadascú faci el que vulgui”, diu Federica, una mestressa de casa de Milano Due a qui no li importa com tracti Berlusconi les dones. Il nonno (l’avi), conscient de la massa de votants que representen, els ha promès un pensió de fins a 1.000 euros al mes com a solució a la baixa natalitat italiana.
“Jo soc com el bon vi, millor com més vell, i ara soc perfecte”, va dir Berlusconi sense pudor la setmana passada. Després de l’aparició de líders joves com Matteo Renzi, Luigi di Maio o el seu company de batalles, el lliguista Matteo Salvini, fa mesos semblava impossible que l’enterrat Berlusconi pogués tornar a protagonitzar la campanya electoral italiana. I aquí està, recorrent ciutats i estudis de televisió per tenir la clau del futur govern a Roma.