El poder del relat
El relat, l’storytelling, s’ha convertit els últims anys en una obsessió per a polítics, politòlegs i mitjans de comunicació, per la convicció que qui imposa el seu relat, és a dir, la seva particular visió dels fets, aconsegueix l’hegemonia en el present i una posició de privilegi en el futur.
Sobre els relats de la relació entre Catalunya i el conjunt d’Espanya van debatre ahir a Barcelona, al XV fòrum Diàlegs Catalunya plural, Espanya plural, que organitza l’Associació de Periodistes Europeus, l’exconseller Santi Vila, el catedràtic de Dret Constitucional Francesc de Carreras i el periodista Enric Hernàndez, director d’El Periódico.
Després de confessar que viu en un “exili interior” des de la seva imputació per l’1-O, Vila va afirmar que un dels errors històrics de l’independentisme ha estat pensar que Espanya és un país “arcaic i irreformable”, una sort de “llegenda negra” que alimenta els sectors rupturistes de l’independentisme. Va lamentar, així mateix, que el Madrid polític no hagi articulat un “relat per a Catalunya” i que es prengués a “conya” el procés, en la creença que desapareixeria sol com ressaca sabatina.
Membre del grup d’intel·lectuals que van fundar Ciutadans el juny del 2005, De Carreras va afirmar que, precisament, la debilitat del relat independentista ha estat sustentar-se en “la mentida” que la secessió era social, política i econòmicament possible. Si el separatisme, va dir, va alimentar el seu imaginari durant els 23 anys de pujolisme –“un sol poble, una sola llengua”–, relat assumit per socialistes i populars per interessos tàctics, va ser amb els governs tripartits quan ERC el va encarrilar cap a l’actual via rupturista.
Com amb el Brexit o altres moviments tectònics actuals, Vila va subratllar el poder de les xarxes socials en el procés independentista i en la presa de decisions del Govern destituït, amb una afirmació que va provocar algunes esgarrifances a la sala d’actes del Col·legi de Periodistes: “Sense Twitter avui tindríem Govern; va ser determinant perquè Puigdemont no convoqués eleccions”.
Un debat de guant blanc en temps de crispació i cavernes diverses, “amb més discrepàncies de matís que de fons”, va postil·lar Carreras, que va deixar com a final una possible sortida al laberint català: buscar primer un acord entre catalans –independentistes i no– sobre la Catalunya que serà, per després a Madrid i Barcelona construir un relat de suma en la diversitat i no de confrontació. No és poca cosa.